Aquest és el tema

No és cap descobriment que els partits anomenats nacionalistes, catalanistes o basquistes, sobiranistes o, fins i tot, independentistes catalans i bascos, han decidit governs a Espanya. Han exercit el paper de partit frontissa que en altres països han fet, per exemple, els liberals (abans de la gran fragmentació de tots els parlaments). El cas és que CiU, el PNB i ERC han desempatat entre blaus i vermells, aportant els diputats que els faltaven per investir un president. De pactes, n’hi ha hagut de tota mena. El 1993, per exemple, Jordi Pujol va donar suport a Felipe González en l’inici del declivi socialista amb l’argument de complir amb els requisits del Tractat de Maastrich. El 1996 ho va tornar a fer amb el pacte del Majestic, malgrat allò del “Pujol, enano”, amb l’argument d’aquell gran peix al cove. El 2004 va ser el torn de l’ERC de Joan Puigcercós i Josep-Lluís Carod-Rovira, que van fer president José Luis Rodríguez Zapatero després de l’Aznarato. I del PNB, no cal que en parlem, perquè és aquell partit capaç de pactar els pressupostos amb Mariano Rajoy i votar a favor de la moció de censura de Pedro Sánchez gairebé el mateix dia. El problema és que quan, amb això que massa simplificadament n’hem dit procés, ni el PP ni el PSOE han pogut buscar els vots dels qui abans decidien els governs, perquè ells mateixos els han criminalitzat, la política espanyola ha quedat bloquejada. Aquest és el tema, que diria Albert Serra. El Madrid del poder va somiar que Ciutadans faria aquest paper. Però, ah, Albert Rivera no va entendre per què el volien –o ho va entendre massa–, va voler fer de PP i aquest ha estat el seu fracàs. Però la solució no és ni aquesta, ni canviar la llei electoral com somia la FAE, ni una gran coalició PSOE-PP, que amagui la realitat. Per desbloquejar de manera responsable una situació que fa quatre anys que dura, calen canvis polítics molt profunds. I aquest hauria de ser, de veritat, el gran argument per pactar una investidura.