De set en set
La negociació i la realitat
Negociï ERC ara amb el PSOE, o ho faci el govern català d’aquí a alguns mesos amb l’espanyol, no es veu una sortida a curt ni mitjà termini al conflicte polític que, a la fi, els socialistes han reconegut que hi ha a Catalunya. Estèrils debats nominals a banda, en poc més s’endevina que hagin de cedir ara en les converses, més enllà de la creació d’una taula de diàleg de resultat més que incert un cop hagin aconseguit el seu únic objectiu real, investir Pedro Sánchez. En tot cas, la veritat és que, més enllà de ser-li exigible la fi de la repressió en tot el que sigui a les seves mans, que no és poc, fins i tot en el molt hipotètic cas que el PSOE s’avingués a escoltar la majoria de catalans i permetés per exemple tirar endavant una consulta sobre el seu futur polític, ni que fos a tot l’Estat –pensar que fos vinculant ja és ciència-ficció– ben poc recorregut tindria en la pràctica. O no recordem com va acabar l’Estatut? Si el TC va passar per sobre de les corts espanyoles i fins i tot de l’aval en referèndum del poble català, algú dubta que esmenaria tot mínim intent de deixar-lo opinar sobre si pot ser independent? La solució només passaria per l’Estat en l’encara més utòpic cas que una reforma constitucional, votada per dos terços del Congrés, incorporés el dret de decidir de les seves nacions, a l’estil de la llei de claredat del Canadà.
I a fora? Ahir el Diplocat va presentar una enquesta segons la qual la majoria dels ciutadans de nou països europeus reclamen una intermediació de la UE, que, com que és un club d’estats, no fa la pinta que s’hi posi pas, com no ho ha fet històricament... Per dalt, la cosa està lligada i ben lligada, però les bases són incontrolables, i és allà on es forgen els grans canvis. Caldrà continuar agitant l’arbre. L’única via és no rendir-se.