Catalans del nord

Sovint viatjo en família cap al Conflent. Fem pocs quilòmetres i, al mateix temps, canviem de panorama, tot i que tant el paisatge que es desplega a l’altra banda de l’Albera com el tarannà de la gent s’assemblen força a tot el que coneixem. Tanmateix, el fet de travessar una frontera més política que no pas geogràfica o etnològica ens ajuda a desconnectar del dia a dia. Anem a territoris veïns, culturalment propers on, de tant en tant, ens obsequien amb sorpreses. Immergits entre els qui parlen en francès –amb un deix del sud que els parisencs deuen considerar despectivament com a patois–, podem acabar parlant en català. Els conversadors acostumen a ser gent gran, però no sempre. A vegades apareix algun jove que ha estudiat a l’escola Bressola o que manté la llengua familiar per voluntat pròpia.

Està clar que l’estat francès ha aconseguit portar la llengua mare d’aquests territoris gairebé a l’extinció, a través d’una política lingüística que va situar el català com a parlar residual i folklòric, en una situació de diglòssia de manual. Tot i això, a l’entorn de Perpinyà la consciència de catalanitat és prou viva. La Casa de la Generalitat de la ciutat és només una baula; hi ha moltes associacions culturals i tot un moviment d’activisme social que mantenen el sentiment de col·lectivitat entre la gent del territori. Cada dijous l’anomenat Comitè de Solidaritat Catalana es manifesta al peu del Castellet de la ciutat i activistes com Júlia Taurinyà, que es defineix com a “productora artística i periodista precària”, a més de feminista, protagonitzen les mobilitzacions.

La protesta esgrimeix drets identitaris i es mostra solidària amb les reivindicacions de la majoria parlamentària del nostre país. Alguns batlles també. Només cal recordar l’actitud de l’alcalde de Prats de Molló en l’episodi de bloqueig de l’autopista a la frontera que es va produir després de la sentència del procés. Ens agradi o no la manera com s’han fet algunes accions de protesta, és innegable que, a l’altra banda del Pirineu, reconeixen que han d’estar emparades pel sistema democràtic. A principis de desembre, anant a Prada, ens vam trobar amb la vaga convocada contra la reforma de la jubilació que aplicarà el govern francès.

La gent vol denunciar la situació de precarietat laboral que afecta també els joves de la regió. Més tard, hem tornat a viatjar al Conflent. Per sort, en aquesta ocasió ens hem estalviat el caos circulatori i hem acomplert un encàrrec. El propietari d’un restaurant tailandès d’Illa o Ille-sur-Têt ens havia demanat si li podíem aconseguir unes quantes samarretes estampades en solidaritat amb els presos polítics. Finalment les hi hem portat, tot i la dificultat de trobar la talla XXL que necessitava. Ell, igual que Júlia Taurinyà i altra gent amb qui hem parlat tenen clar que patim l’extrema dreta sota formes diverses, fins i tot en alguns grupuscles que s’autoanomenen identitaris i que, en realitat, no són democràtics. Ells estan convençuts que cal combatre els discursos excloents. Fan el mateix els qui donen peixet a la dreta més dretana espanyola?