El clatell de Rusiñol

La seqüència va així: la galeria hauria de tractar (més que no fem) de l’Empordà; si parlem de la comarca, les 35.000 pàgines de Pla sotgen a cada cantonada; i aquests escrits són un tobogan per on, per gust i per addicció literària al del Quadern gris, ens deixem anar fins i tot potser massa. A vegades les llonganisses amaguen els dies. Heus ací, doncs, que en algun lloc de l’obra completa posa que Rusiñol tenia el clatell ben fet, la qual cosa permetia que li escaigués l’abundant cabellera que exhibia. Pla no l’havia pas vist mai, és clar, el clatell del pintor, escriptor, col·leccionista, etc., perquè quan el va conèixer ja duia la testa tal com li va dibuixar Ramon Cases. Devia arribar a la conclusió positivant imatges de clatells amb crines que considerava negatives: hauria observat que els caps amb clatells curts o corbats cap enfora, i poblats d’abundants cabelleres afegides, rebaixaven els propietaris llurs als primers estadis de l’evolució humana.

Pla era enemic declarat del que, en els homes, qualificava d’hirsutisme, un mot poc amable per als que fa un segle lluïen cabellera. En temps de l’escriptor jove tots els homes anaven amb els cabells curts, a vegades arranats, però molts duien barba malgrat les metàfores cargadas de futuro del noucentisme. No s’afaitaven els vells per tradició i els joves no ho feien per contestació, perquè volien artistejar, a vegades afegint-hi o canviant la barba per la crinera, com en el cas de Dalí.

Parlant de cabells i mirant de seguir el criteri de l’escriptor, podria mantenir-se que, en els joves post-Pla, la cabellada fa un efecte positiu però no pas sempre: enllà de les desafortunades combines clatell-vellositat, no són pas insòlites algunes rastes amb els extrems petrificats –demaneu-vos de què–, o alguns flocs lluents no pas de brillantina, sinó de llard per falta de manteniment. Quant als vells, sobren dits d’una mà per comptar els avis hirsuts que no mereixen la semàntica planiana de l’adjectiu. Abunden les tenyides diríeu que de ciratge de sabates –estanyissades, en diuen els del ram–; a vegades la falta de revisions presenta l’estanyissada en contrast obscè i cridaner amb un centímetre o dos de cabell natural. S’acaba el paper: conclourem aquestes consideracions planianes amb un cop d’ull a les formes i la llargària dels vestits adolescents lluïts per arrossos covats i refredats de fa anys. I als gestos: la publicitat de les galetes Birba mostra que el ridícul pot ser insondable.