L’Estat és el problema

Dos exemples ben clars ens demostren, aquests dies, que el principal problema dels ciutadans (genèricament parlant) és l’Estat que se suposa que administra el bé comú però que, en realitat, ha usurpat la representativitat popular i que no dubta a actuar fins i tot contra aquells a qui hauria de protegir.

El primer cas ens l’ha proporcionat la cimera sobre el clima celebrada a Madrid, que s’ha considerat un fracàs perquè molts dels objectius proposats per regenerar l’habitabilitat del planeta no han estat assumits pels països assistents. I quan un es pregunta per què, es troba una resposta tan previsible com funesta: perquè no són capaços d’afrontar les repercussions que les polítiques no contaminants tindrien per a les respectives economies i també per a les estructures de poder que els partits polítics ocupen o cobegen amb el padrinatge de les grans corporacions empresarials i financeres.

De manera similar succeeix en el segon exemple, que ens és més proper. El PSOE apressa ERC a tancar l’acord de governabilitat en el marc polític espanyol adduint que sense la investidura del president socialista no hi haurà taula de diàleg sobre el conflicte amb Catalunya. Però el cert és que aquesta taula està feta amb una fusta de l’antic règim, qui sap si rescatada del naufragi de Trafalgar o de qualsevol batalla colonial. I és altament probable que no aguanti ni el pes de les reivindicacions imprescindibles de l’independentisme ni l’acció devoradora dels corcs que constantment li aboquen les elits polítiques i econòmiques que es beneficien de l’actual model d’estat.