Desintegracions

“França s’està convertint en una societat multicultural, i no és aquesta la seva vocació”, adverteix Alain Finkielkraut. “Només podrà continuar essent ella mateixa si els nouvinguts accepten ser els hereus de la seva cultura i de la seva història.” Això es pot aplicar a tot Europa, i és especialment dolorós en els principats subordinats, que tenen menys marge de maniobra i haurien de reconèixer el pa que s’hi dona; l’entusiasme per fer “un país per a tothom” que reiteren els líders secessionistes catalans només es pot atribuir a la ignorància o a la mala fe, igualment culpables. Segurament ja hem assolit un estadi en què el retrocés de les poblacions i les cultures autòctones és irreversible; només els països de la banda oriental, com ara Hongria o Polònia, gosen implantar polítiques de promoció de la natalitat i de defensa de la identitat. Aquest és un aspecte prou rellevant també en la fugida de la Unió Europea que està protagonitzant el Regne Unit –una Escòcia potser sí, però no és concebible encara una Anglaterra subordinada als continentals–. Com diu Robert D. Kaplan: “Encara que les elits europees han fet servir durant dècades la retòrica idealista per negar la importància de la religió i de l’etnicitat, aquestes van ser les veritables forces que van proporcionar als estats europeus la seva cohesió interna” al llarg dels segles. Havent renunciat a aquesta cohesió i havent perdut l’orgull del que és propi, la població forastera ja no hi troba un país al qual incorporar-se, sinó un tros de món sense altra ambició que ser un proveïdor de serveis.