La cortesia i el diàleg

Parlar de diàleg és extraordinàriament fàcil, però practicar-lo no ho és tant, com es demostra amb els dos mesos que han passat entre la sentència del Suprem espanyol contra els líders independentistes catalans i la primera conversa entre els presidents d’ambdós països. La trucada de Pedro Sánchez a Quim Torra és una bona notícia, perquè significa desglaç després d’un any de guerra freda, suposa recuperar la cortesia obligada entre dos governants, implica un punt de partida imprescindible per a qualsevol diàleg. Però també és cert que això són els mínims exigibles a dos governants en un món civilitzat i en un entorn democràtic.

Cal celebrar la recuperació del diàleg i d’una certa normalitat institucional, però cal recordar, també, que la situació a Catalunya i a Espanya no n’és, de normal, amb líders polítics demòcrates i pacifistes a la presó i a l’exili; amb un Tribunal Suprem desproporcionat i injust; amb una vulneració de drets que reconeixen fins i tot alguns vocals del Constitucional; amb una repressió policial i judicial que afecta directament 2.500 ciutadans des del 2017, tal com reflecteix l’informe publicitat ahir per Òmnium, i amb la desconnexió d’una majoria de la societat catalana que defensa el seu dret a decidir davant un Estat que l’hi nega.

El contacte telefònic entre presidents ha servit per reconèixer el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol i per concertar la voluntat d’un diàleg entre governs que encara no té ni data ni format. És un començament, només això, i té molt a veure amb la negociació per a la investidura de Pedro Sánchez. El que és veritablement transcendent ha de venir després. Llavors sabrem si el diàleg bilateral és real i si permet avançar en la solució del conflicte.