Qui pregunta ja respon

Quan un ciutadà emet el seu vot, ben poques vegades es tracta d'un acte basat només en la racionalitat. El procés de votar està sotmès a moltes tensions col·laterals, i la que empeny el vot cap a l'urna sol ser la que té més arrelament emotiu en el votant, per molt que s'hagi informat abans i hagi meditat la seva decisió. Però això ja és prou sabut per tothom, igual que ho és que si fas preguntes als electors corres el risc que et donin respostes que no voldries sentir, com li ha passat a l'alcalde de Barcelona amb la consulta popular sobre el projecte de reforma de la Diagonal. Ha guanyat l'opció C, que era com dir «no m'emprenyin ara amb reformes», i el cert és que en aquesta opció hi han quedat inclosos els que no poden veure Hereu ni en pintura, els que hi volen més tous de gespa perquè el seu gosset faci caquetes amb més gust i els que n'estan fins al capdamunt, dels gossets i dels seus amos, els que volen continuar aparcant sobre les voreres i els que les troben estretes, els que troben poc definit el carril bici i els que engegarien cicles i ciclistes més avall del moll, els que convertirien la via en un jardí babilònic i els que hi troben a faltar carrils automobilístics... i també els que aquell dia tenien ganes de rebotar-ho tot.

Fos quin fos el factor emocional de cadascú, és indubtable que en el triomf de l'opció C hi ha com a denominador comú l'afartament dels barcelonins respecte del model de ciutat guai i la reclamació d'una urbs més apta per a la vida quotidiana: vies de circulació amb capacitat suficient per travessar-la i circumdar-la sense viacrucis ni penitències, àrees de pacificació del trànsit on moure's tranquil·lament, parcs, aparcaments públics, plans d'habitatge i de serveis i un sistema de transport públic ben trenat i eficient.

I dir això no vol dir que fins ara no s'hi hagi fet res a Barcelona: en els darrers trenta anys la ciutat ha canviat molt, i molts canvis han estat positius. Però mai fins ara a l'Ajuntament se li havia ocorregut preguntar què havia de fer, segurament perquè la seva seguretat se sustentava en un model de ciutat definit. Que Jordi Hereu hagi volgut ara que els ciutadans decidissin directament el camí a seguir ha estat doblement perillós: primer, perquè, com hem dit, qualsevol opció a escollir amaga moltes particularitats, i després, perquè demostra una inseguretat inquietant en el model de ciutat a seguir.