opinió
El nou IRPF català serà més progressiu?
La progressivitat és un criteri de justícia que inspira bona part dels impostos, si més no dels que generen una recaptació important. Aquest criteri també s’aplica en altres mesures d’intervenció del sector públic, especialment en la despesa pública finalista amb conseqüències sobre la renda disponible individual. Com més progressiva és una despesa o un impost, més s’afavoreixen els col·lectius de renda baixa alhora que s’exigeix un major esforç als col·lectius de renda alta.
El proper any a Catalunya s’encetarà una reforma del tram autonòmic de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF). Aquesta reforma es deu a l’acord dels Pressupostos de la Generalitat pel 2020 a què han arribat el Govern i els Comuns. A hores d’ara, el que ha transcendit d’aquest acord té a veure amb les partides d’ingressos, particularment amb els canvis impositius previstos.
En relació al nou IRPF, la part autonòmica queda modificada amb un augment del mínim exempt per a les rendes de fins a 12.450 euros, que augmenta en 555 euros, i un augment de 2 punts del tipus impositiu de les rendes d’entre 90.000 i 120.000 euros. Els partits polítics que han signat l’acord han explicat que el canvi suposa un increment de la progressivitat impositiva la qual cosa afavoreix una major justícia social. Si bé la major progressivitat anunciada és inqüestionable, a més de ser molt desitjable, la intensitat en què s’ha interpretat aquesta ‘bondat’ de l’acord sembla exagerada. En primer lloc, és exagerada per qüestions de disseny, atès que només s’està modificant la part autonòmica de l’IRPF. Aquesta és l’única part sobre la que el govern català pot intervenir i, números rodons, queda limitada al voltant del 50% del tipus marginal de l’impost. Tampoc el redisseny anunciat per als intervals de renda més alta i més baixa sembla molt atrevit per a modificar significativament el grau de progressió efectiva de l’impost. Finalment, està per veure com actuarà la progressivitat del nou IRPF autonòmic a efectes purament pràctics. Qualsevol canvi de l’impost sobre la renda ocasiona alteracions a les decisions dels contribuents, que passen a interioritzar la nova pressió fiscal. Així, un individu amb rendes salarials d’entorn a 90.000 euros pot preferir deixar de rebre uns ingressos addicionals per tal de no veure augmentat el seu impost, o bé pot optar per l’ocultació o l’evasió fiscal, o simplement pot tenir incentius a destinar menys temps a treballar i més temps a estar ociós. Tot plegat suggereix que la reforma té una vocació més recaptatòria que no pas de justícia social.