Conversa de Cap d’Any

Fa tres anys no anàvem gaire bé de diners i, com que els bitllets d’avió entre Indianapolis i Barcelona són cars, ens vam quedar a Indiana per festes. Per Cap d’Any ens van convidar a una festa a casa d’uns professors. Allà vaig parlar força estona amb Allen Wood, amb qui vaig tenir la típica conversa que té la gent la nit de Cap d’Any: vam parlar de Kant i de Hegel. Wood és professor de filosofia i està especialitzat en aquests dos filòsofs, tot i que també ha escrit llibres sobre Marx i Fichte. Com que Trump acabava de ser elegit president feia tan sols un mes, Wood tenia la sensació que s’acostava una guerra apocalíptica imminent. A partir d’aquí, li vaig fer la pregunta que iniciaria el tema central de la conversa. Li vaig preguntar si encara creia en la pau perpètua de Kant o bé si estava d’acord amb Hegel quan diu que aquesta pau és impossible. El dilema és que, d’una banda, Kant diu que el projecte de pau perpètua s’ha de basar en una federació d’estats que garanteixi els drets cosmopolites i que faci de mediadora en els conflictes. D’altra banda, la crítica de Hegel és que aquesta federació universal sempre dependrà de la voluntat dels estats particulars a l’hora de respectar-la i obeir-la, de manera que, quan algú es negui a fer-ho, inevitablement hi haurà guerra. La posició de Wood era que, tot i que l’esperança del dret kantià és inherent a la política, perquè la polis no es pot pensar sinó com a espai de pacificació, Hegel té raó quan diu que la decisió final depèn dels estats i que, per tant, en última instància, la guerra és la manera humana de solucionar els conflictes. Ara bé, en un món global en què els conflictes s’eternitzen i en què la violència s’ha convertit en una part integrant de la governança, tal com sabem bé a Catalunya, no ens trobem justament que la pau i la guerra tendeixen a fondre’s en un tot magmàtic indistingible? Contràriament al que temia Wood, amb Trump no va començar cap guerra sinó que simplement es van generar uns altres tipus de conflictes que ara ja s’han convertit en la norma. O el nostre conflicte amb els espanyols sembla que continuarà sent una mescla espessa de repressió, desobediència, retòrica i odi ad infinitum. A la festa de Cap d’Any, quan tocaven dos quarts d’onze, Wood va dir que se n’anava perquè feia estona que hauria de ser al llit. Li vaig demanar si també s’aixecava a les cinc i, efectivament, ell s’aixeca a les cinc, com tots els professors d’Indiana; tots exceptuant l’Elinor Ostrom, la premi Nobel d’economia del 2009, que s’aixecava a les tres, i jo, que no m’aixeco fins a dos quarts de set. Per això ara cada Cap d’Any recordo que, essent tan dormilega com soc, no arribaré mai enlloc.