El meu cos, la meva vida

Tinc ràbia, sabeu per què? Perquè des de petita m’heu fet sentir que em falta enteniment, que soc una desgràcia. M’heu educat com una santa, m’heu prohibit l’amor en nom de la tradició, m’heu manat: no parlis, no cridis, no surtis, no estimis, calla, vigila què diu la gent. Sí, sí, tinc ràbia, sabeu per què? Perquè m’han humiliat i atacat i no heu fet res. Perquè el meu cos i la meva vida us pertanyen a tots, menys a mi. Menys a mi! Ara és l’hora que parli. En nom d’Amira Mrabet, Razika Cherif, Nabila Djahnine i Katia Bengana, cremades, degollades, assassinades. Parlo, crido, ningú dirà: no és el teu lloc, no és el moment, ningú em tornarà a silenciar, pegar. El foc que tinc a dins no s’apagarà. M’heu matat en nom de la religió, enterrat en nom de la tradició. Dona! Rebel·la’t contra els que t’han humiliat i empresonat! Volem escoltar la teva veu. La teva veu sepultada des de mesos, anys i segles... I la veu de la jove feminista algeriana Ludmilla Akkache, recentment agredida per haver-se manifestat contra la submissió i autora d’aquest vídeo que transcrivim resumit, es barreja amb la de la gran Miriam Makeba, símbol de la resistència a l’apartheid, cantant juntes Soc lliure, s’ha acabat l’era de l’esclavitud i creant uns moments de commovedora i potent bellesa revolucionària. Vegeu-lo al Facebook de Neswía, un coratjós col·lectiu feminista nord-africà que des de la laïcitat planta cara a les regles del patriarcat més dur que s’empara amb la ideologia islamista.