opinió

Fer política, fer país, novament

La política és abordar les veritables qüestions de fons que condicionen el desenvolupament del país, en els seus aspectes materials i en els seus aspectes socials, de valors, autoestima i confiança

Totes tres crisis que patim i els reptes que comporten només poden enfocar-se adequadament i resoldre's satisfactòriament des de la política

És l'hora de la política. No pas perquè s'acostin unes eleccions, sinó perquè se'ns acumulen reptes socials i econòmics que són de naturalesa profundament política, que només poden abordar-se des de la política. Això fa de mal dir quan una part notòria de la societat manifesta la seva indiferència –fins i tot, rebuig– envers els polítics i allò que fan els polítics. I potser aquesta és una de les grans febleses que tenim com a país per superar els actuals atzucacs. Em refereixo a les tres greus crisis que desfiguren els nostres horitzons; en concret, la crisi d'encaix polític, la crisi de valors democràtics i la crisi de model econòmic.

Tenim una crisi d'encaix polític perquè els darrers moviments del Tribunal Constitucional indiquen una clara predisposició a trencar la Constitució com a marc de convivència democràtica, a fer-la inservible per vehicular les aspiracions del poble de Catalunya. Ja ho he dit altres vegades: en la sentència de l'Estatut no està en joc la vigència de l'Estatut sinó la validesa de la Constitució. I, encara que siguis independentista, no pots valorar positivament la nova situació perquè, per a Catalunya, serà força pitjor que l'anterior. Obrirà un marc d'incerteses i d'involució que seran perjudicials per a l'economia, el benestar, la sostenibilitat, la capacitat de construir un sistema educatiu avançat o la d'atendre les persones amb dependència.

Tenim una crisi de valors democràtics perquè el tripartit ha decidit imposar els seus criteris anul·lant les normes que afavoreixen el consens quan aquest consens no és un simple acatament de les seves decisions. El seu reiterat intent de controlar sectàriament els mitjans públics de comunicació n'és una mostra recent ben palpable. I aquest fet no pot considerar-se un dels trucs o les travetes pròpies de la confrontació entre partits. Té molt més calat: actuar com si les regles del joc només siguin respectables si et beneficien és un missatge perillós: si s'instal·la en la nostra societat, hi haurà en tots els sectors persones que veuran legítim saltar-se una norma quan no convingui als seus interessos.

Tenim, finalment, una extraordinària crisi financera i econòmica perquè, a més d'ignorar les amenaces quan les vaques eren grasses, s'ha insistit a negar la seva existència durant massa temps, s'ha tret pit quan no hi havia solidesa per fer-ho, s'ha confiat en la bona sort per superar-la, s'han pres mesures a la babalà, s'ha construït un escenari de diàleg entre les forces polítiques i socials que no ha passat d'això, de ser un escenari… Els perjudicis i els riscos són prou evidents per recordar-los. Ara bé, està clar que la recuperació econòmica està condicionada per l'acció dels governs.

Totes tres crisis i els reptes que comporten només poden enfocar-se adequadament i resoldre's satisfactòriament des de la política. Això no significa, ni de bon tros, deixar-les en mans dels partits polítics i prou. Ben altrament, reclama que la gent torni a interessar-se i a voler protagonitzar la política del país.

Un polític francès de principis del segle XX, Georges Clemenceau, va dir que la guerra era massa important per confiar-la als militars. No sé si tenia raó, però el parafrasejo per dir que la política és massa important per deixar-la només als polítics. Aquests hi tenen –hi tenim– un paper rellevant, però no pot ser en absolut exclusiu. Ens cal la implicació constant de la gent, de la societat civil, del món empresarial i sindical, dels professionals i dels universitaris. Per controlar els polítics, òbviament, però també per reforçar-los en aquells propòsits que permetin fer avançar el país en tots els seus terrenys.

Ha de ser, doncs, el conjunt del país que ha d'exigir al Tribunal Constitucional que renunciï a esmenar la decisió democràtica del poble de Catalunya. Ha de ser el conjunt del país que ha d'exigir que les regles del joc siguin clares i respectades per tothom, convençut que, sense l'hegemonia de l'ètica en totes les facetes de la vida pública, aquesta es degrada, perjudicant la convivència i la prosperitat. Ha de ser el conjunt del país que ha d'exigir que hi hagi lideratge per a la superació de la crisi financera i econòmica, un lideratge que només pot manifestar-se a través de la determinació a escoltar i aglutinar, a sumar voluntats i esforços i a assumir els costos de les decisions necessàries.

La política és això –no pas una frase brillant o una batalla escenificada davant els mitjans de comunicació–. La política és abordar les veritables qüestions de fons que condicionen el desenvolupament del país, en els seus aspectes materials i en els seus aspectes socials, de valors, autoestima i confiança. En definitiva, la política és fer país. Per aquest motiu, és hora de fer política. Altrament, no ens en sortirem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.