Herència franquista

Després de seguir per motius professionals durant dos dies seguits el minut a minut del debat per a la investidura de Pedro Sánchez, només es pot arribar a una conclusió sensata: 45 anys sense Franco no han servit per a democratitzar Espanya sinó per a desacomplexar-hi els franquistes. Des d’una carrincloneria classista i antidemocràtica, diputats i diputades de la ultradreta i de la ultra-ultradreta –en afortunada definició del líder d’Unides Podem, Pablo Iglesias– han intentat aquest cap de setmana posar el morrió a tots aquells que des del faristol del Congrés dels Diputats posaven en qüestió el règim del 78. L’única virtut d’aquesta lamentable demostració d’anacronisme social i polític exhibida conjuntament pel PP, Vox, Ciutadans i les seves branques regionals és la fotografia perfecta que ofereixen de l’Espanya actual: els demòcrates i tota la resta. Gent que sense cap escrúpol ni cap sentit del ridícul clamava per fer callar la diputada d’EH Bildu Mertxe Aizpurua, o que esbroncava amb la mateixa ferotgia la intervenció de la diputada de la CUP Mireia Vehí, quan ambdues criticaven amb legítima discrepància el paper actual de la corona. Sort que la presidenta de la Cambra, la socialista Meritxell Batet, va saber tallar igualment en sec la salivera de la portaveu del PP, Cayetana Álvarez de Toledo, quan amb maleducada descaradura pretenia parlar en plena intervenció de l’oradora basca. O quan el diputat de Ciutadans i exadvocat de l’Estat, Edmundo Bal, esgrimia rabiosament el reglament del Temple de la Paraula per intentar paradoxalment esborrar del diari de sessions la intervenció de la mateixa diputada. Tot plegat, molt demòcrata i molt constitucionalista. I sobretot, molt pedagògic, especialment a l’hora de mostrar als espanyols que ho vulguin veure per què catalans, bascos i gallecs ja no es reconeixen en un sistema que només els respecta si s’avenen a ser obedients, calladets i bastonejats.