A la tres
Puntada endavant
Si no falla res que no està previst que falli, avui Pedro Sánchez serà investit de nou president del govern espanyol i el PSOE i Podem formaran govern de coalició amb el suport actiu o passiu d’ERC, PNB, EH Bildu, Compromís i altres i l’oposició ferotge de la dreta, la postfranquista, la neofranquista i la nostàlgica del franquisme. Francament, millor per a Espanya i la immensa majoria dels espanyols, perquè l’alternativa fa pudor de naftalina. Més enllà d’això, però, no hi ha motius per pensar que el nou govern permetrà a Catalunya avançar cap allà on la majoria de la seva gent vol anar, que és a decidir democràticament si continua sent monàrquica, autonomista, esclava de l’interès general de Madrid i víctima d’un estat autoritari o si, en canvi, prefereix ser republicana, independent i lliure per governar per als seus ciutadans.
És millor un govern que parli en comptes de pegar, que reconegui Catalunya com a interlocutor, que respecti el president Torra com a representant legítim dels catalans, que parli de desjudicialitzar la relació Estat-Catalunya, que reconegui el conflicte polític existent o que sigui capaç de dubtar d’una Junta Electoral Central quan aquesta, teledirigida o no, s’extralimita clarament amb objectius polítics. És millor un govern obert al progrés, que un d’immobilista, o pitjor encara, involucionista. Però el moviment es demostra caminant, no parlant. Només cal mirar què diu Pedro Sánchez ara i què deia fa un any o fa sis mesos de Catalunya, del govern català, dels partits independentistes, dels presos polítics o del 155. De fet, és quasi més rellevant el que ara es calla que el que es diu. I el que tothom calla ara és el límit on aquest diàleg que s’enceta fracassarà, que és on posen uns i altres en la seva escala de valors la democràcia, el respecte als drets de Catalunya com a nació i la injustícia de la repressió que està patint des de fa tres anys. S’ho callen a un costat de la mesa perquè necessiten engegar una legislatura; s’ho callen a l’altre costat per sortir del bucle del conflicte i la repressió; i s’ho calla l’oposició franquista perquè els deixaria sense argument. S’ho callen, però acabarà sortint.