Les bones intencions

Benvinguts al dia mundial de la infància, el dia en què estan permesos l’engany i el meravellós, el xisclet i l’ansietat, els ulls centellejants i el somriure una mica ximple, a mig camí de l’encantament i l’absència, de la família reunida al voltant del túmul prodigiós. Aquest és el dia mundial de les bones intencions, en què es compleixen els desitjos dels infants a mans plenes, màgicament, inopinadament; tota aquesta pruïja de coses que se’ls desfaran als dits amb el paper d’embolicar i una lleu, levíssima ganyota de decepció, perquè el desig només sobreviu el temps que tarda a ser saciat i, al final del festí, queda enterrat sota un escampall de papers estripats, llaços de colors i bosses de plàstic que els grans, tot darrere, recolliran amb diligència, amb la cella de sobte arquejada, perquè retorni de seguida l’ordre al menjador: el tapet de nou ben allisat damunt la taula, la ponsètia esclatant al mig, les cadires al seu lloc. De tots aquests obsequis que arribaran avui, als fills només els n’interessarà un, potser dos amb sort, i no és segur que sigui cap dels que fervorosament havien demanat. Molts pares planegen el dia de Reis com una operació de risc, amb més pèrdues que guanys: inverteixen en un joguet principal, i l’adornen amb menudeses de menys cost que contribueixin tant a produir l’anhelat efecte d’abundància com a servir d’elements de suspens i distracció. És inútil. Tota despesa, referida als objectes, és onerosa: sempre donen menys del que prometen.

Deixem que les criatures acabin d’obrir les capses, que comencin a muntar el fortí i a pentinar una nina flairosa de talc, i acostem-nos als adults per acompanyar-los també en la seva cerimònia, molt més silenciosa, quasi resignada, de regalar-se també alguna cosa. Quantes estilogràfiques i perfums de marca i bufandes amb els guants que hi fan joc no cauen en aquestes dates i es passen el dinar arraconats al moble del rebedor, encara amb la cel·lofana posada, com un convidat indecís al pas de la porta, que no gosa treure’s l’abric. La majoria d’aquests regals són fets amb tan poca convicció, que a totes les cases retruny avui la mateixa frase de perdó: “Es pot canviar.” No solen ser gaires els que es pleguen a una forma tan barata de consol, i els bolígrafs i les bufandes quedaran anys en un calaix, encara dins la funda, dins l’estoig. Hi ha ments depravades que s’inclinen per les coses útils. A mi aquest any m’han regalat, dins una bossa de paper, un joc de filferros. Corbats d’una determinada forma, es veu que serveixen per guardar-hi càpsules de cafè. M’ha fet una il·lusió de boig, com és natural. Un dia com avui, carregat de bones intencions, m’hauria complagut qualsevol cosa: una capsa buida, el tirabuixó d’una cinta, fins i tot que hi fossis tu.