Política executiva vs política estratègica

Conec una empresa en que la propietat va decidir fa dos anys, desdoblar la gerència en dues persones i crear una estructura bicèfala amb el mateix rang jeràrquic. Les dues persones fan un tàndem i han de respondre conjunta i solidàriament sobre els resultats de la companyia davant del Consell d’Administració. Cada gerent té assignada una responsabilitat específica com el nom dels seus càrrecs descriu: un és el Gerent Executiu i l’altre el Gerent Estratègic. El Gerent Executiu s’encarrega de la gestió i la presa de decisions en clau de dia a dia. El seu focus és el curt termini, els resultats de cada setmana i les desviacions mensuals del pressupost. El Gerent Estratègic s’ocupa de la gestió i la presa de decisions en clau de perdurabilitat. El seu focus és el llarg termini, els resultats anuals i les desviacions de la visió que dona sentit a l’empresa. Ambdós gerents s’han de coordinar i complementar per fer compatibles les dues responsabilitats. Al principi va costar molt. De fet, va caler canviar un parell de vegades de persones, però finalment i no sense dificultats de flexibilitat i negociació, la doble estructura funciona i els resultats de la companyia ho agraeixen.

Estava pensant que en la política, en el govern d’un ajuntament o d’un país, seria interessant aquesta doble dinàmica. Un alcalde o president que penses en el dia a dia dels ciutadans, en la gestió de la quotidianitat dels serveis públics, amb una mirada de curt i mig termini que el fes proper i eficient a les problemàtiques i necessitats a peu de carrer. I amb un altre alcalde o president que treballés pel llarg termini, en projectes estratègics, de llarg abast en termes de sostenibilitat social, ambiental, cultural, urbanística, econòmica, etc... I que aquestes dos alcaldes o presidents, haguessin d’entendre’s i treballar plegats, fent un tàndem que hagués de respondre conjunta i solidàriament davant de la ciutadania. Això els obligaria a fer un esforç de flexibilitat i negociació que ben segur les seves ciutats o països agrairien. Alguns lectors pensaran que això no és viable i que si ja costa prou amb un sol alcalde o president, amb dos ja seria impossible. Certament seria més difícil, però seria un bon antídot pels egos desbocats dels “genis i figures” que gestionen el bé comú amb una mirada tan particular com esbiaixada, pressionats per la immediatesa i enlluernats pel tactisme. La política esta cada dia més desconnectada de la ciutadania perquè ha renunciat al seu sentit essencial de vetllar per l’interès general de la col·lectivitat i garantir la seva viabilitat, inspirant una visió compartida i estimulant en que cada individu s’hi pugui sentir inclòs i se’n pugui sentir corresponsable. Li falta perspectiva sistèmica i mirada estratègica per transcendir el fangar del curt termini. Tant de bo algun dia tinguem uns alcaldes i un President estratègics que ens ajudin a articular un somni de ciutats i de País que nodreixin als alcaldes i President executius. I no, no poden ser la mateixa persona. O si...