De reüll
Encallats
Veient el debat d’investidura de Pedro Sánchez, queda clar quina legislatura ens espera, amb una cambra polaritzada en què el bloc monolític de la dreta –PP, Vox i Ciutadans– es nega a acceptar la realitat de les urnes i la legitimitat del primer govern de coalició (i d’esquerres) de la democràcia espanyola. L’espectacle d’aquests dies al Congrés –la crispació, els crits, les amenaces, les referències a Azaña, Largo Caballero...– porta ressonàncies de l’agitació política dels anys trenta, preludi de la gran tragèdia de la Guerra Civil. Ja sé que les comparacions són agosarades i que les circumstàncies històriques –afortunadament!– mai no són les mateixes, i que ha plogut molt des d’aquells anys foscos. Però, amb tot, sembla com si una ombra travessés la línia del temps i ens confongués a tots a l’hora de gestionar una pesada herència. És descoratjador constatar com la intransigència ideològica, la lluita de classes i això que ara en diuen la crisi territorial continuen arrossegant-se sense que s’hi sàpiga posar fil a l’agulla. Que encara s’acusi de colpistes els que lluiten perquè els catalans puguin decidir democràticament el seu futur polític, i de comunistes els que defensen un programa per corregir les desigualtats socials diu molt del que ens falta per madurar. Passen els anys, ens amenacen reptes cada cop més desbordants i nosaltres continuem encallats, sense entrar en el segle XXI.