Les minves de gener

Tal com vaig veure que feien a Poblet, jo també llegeixo, seguint estrictament el pas de l’any, el llibre Les hores de Josep Pla, volum 20 de l’obra completa d’Edicions Destino. Per cert, quan el polígraf de Llofriu escrivia la guia de Poblet, feia algunes estades al monestir, menjava amb els monjos i dormia a la suite abacial en un llit altíssim i amb baldaquí. Aquesta guia és publicada al volum Caps-i-puntes número 43 de l’esmentada obra completa, de la qual el mateix Pla escriu que és “un text a manera de guia per als monjos de Poblet, aquests amics tan bons i riallers”.

En aquells anys (1979 i 1980) quan Pla freqüentava Poblet per escriure la guia, a l’hora dels àpats, com és consuetud i norma en convents i monestirs, els monjos menjaven en silenci, i un lector des de l’ambó llegia uns textos que tothom escoltava mentre durava l’esmorzar, el dinar o el sopar. El primer dia que l’escriptor de Llofriu dinà amb els monjos, acostumat com estava a xerrar mentre menjava, en veure el monjo llegint, tot i ser textos del seu llibre, li va etzibar un crit que ressonà per tot el refectori: “Calli, cony! No veu que estem menjant...?”

A Poblet es llegia, cada dia que tocava i seguint el calendari, un capítol del llibre Les hores, i fent el mateix avui acabo de llegir el capítol dedicat a les minves de gener, quan el mar baixa de nivell perquè –diu Pla– la lluna vella de gener és la que té menys força en l’atracció de l’aigua de mar. I aquesta baixamar produeix gran abundància de garotes, les minves de gener en el seu aspecte alimentari –com si diguéssim. Al llibre seguirà la setmana dels barbuts, la Candelera, la florida dels ametllers, la matança del porc, el dijous llarder, etc. Segons l’autor, és un llibre que “representa un calendari més o menys líric, més o menys poètic però, com que el llibre està escrit en prosa, no s’acaba de despendre mai de la realitat més terrestre”. Pla in puris naturalibus. Confessa que escriure’l ha estat una pura delícia, un entreteniment excepcional, i un servidor diu que llegir-lo també ho és, oidà. Un dia, parlant amb Xavier Domingo sobre això de l’esgarip de Pla al lector mentre dinaven a Poblet, li vaig dir que al Seminari de Girona, in illo tempore, també ens feien menjar en silenci i escoltant lectures. El periodista em va dir: “És clar que us feien menjar en silenci... el parlar a taula fa venir gana.”