Bogeria

Segons Nietzsche, la bogeria és rara a àmbit individual, però en grups és la norma. Qualsevol que hagi assistit a un partit de futbol o hagi participat en un míting de tancament de campanya electoral pot entendre perfectament el sentit de l’afirmació del filòsof. Submergits en l’escalf d’una multitud enfervorida l’individu tendeix a sentir com se li dissol la pulsió racional en favor del paroxisme emocional. La nostra permanent relació binària entre el solitari i el solidari es desequilibra i, entre banderes, eslògans i consignes, la ment s’adorm en braços d’una sola identitat col·lectiva. Alguns acadèmics intenten explicar-se fenòmens com el del Brexit al Regne Unit en el terreny de les disfuncions pròpies de la psicologia de masses i ho aprofiten per confirmar la sospita de Nietzsche. Ara bé, observant aquests dies moltes de les intervencions al Congrés de Diputats que han portat, finalment, a la formació d’un nou govern de coalició, haig de confessar que aquest desorientat columnista ha sentit l’impuls de desautoritzar l’autor d’Així parlà Zaratustra. Sentint alguns portantveus de partits que han obtingut una bona colla de diputats electes vull pensar que, precisament, la bogeria és una cosa estrictament individual, que no té res a veure amb els seus milers de votants. Que són ells i elles els qui amb el micro a la mà s’exalten i, com diuen a l’Alt Empordà, “venen bojos”. Vull pensar que les masses que els voten són perfectament sensates i alienes a aquests il·luminats “folls de raó” que es pensen que l’argumentació es basa en la vociferació i l’insult barroer, en l’exabrupte tronat i en posar cara d’indignat. Tibats com raves (per no dir com un cagarro) aquests personatges solemnitzen i donen credibilitat a l’advertència del president Tarradellas quan, parlant per experiència, deia que: “l’art de governar Espanya és l’art d’evitar la guerra civil”. En trobarem alguns que siguin capaços de conrear aquest noble art en un país sempre propens al canibalisme polític?