De set en set
L’últim tren
Com sortirem d’aquest garbuix? Fins escriure un article s’ha de fer amb les prevencions de dubtar si entre l’elaboració i la publicació no hauran passat suficients coses per deixar-lo obsolet. Tot s’ha accelerat, no sé si endavant o endarrere, en la realitat que som en terrenys massa movedissos per asseverar res. Estem situats a la cresta de l’onada.
És un moment apassionant, dolorosament apassionant, i amb un munt de fronts oberts que semblaven impossibles. A la vegada, s’han posat en evidència les grans misèries de la política i la realitat que el règim del 78 ha caducat, de la mateixa manera que ha caducat la Constitució que va originar, aquella que ara defensen a capa i espasa els que no la votaren.
Durant temps s’ha dit que a Catalunya estàvem empatats els sobiranistes i els unionistes i ara resulta que a això que en diem Estat espanyol l’empat encara és més evident: l’extrema dreta i la dreta més extrema, per un cantó, quasi tenen la mateixa representació que el centre i l’esquerra moderada (n’hi ha que no sigui moderada?). Un futur difícil d’administrar.
La necessitat fa amics impensables i la realitat de Catalunya necessita trobar sortides que assegurin una certa estabilitat. Les brutals manifestacions dels ultres auguren debats molt desagradables. I les estructures d’Estat deixen clar quin és el seu bàndol. A més, dins els mateixos partits s’esquerden certes unanimitats. L’Estat no té solucions màgiques i s’imposa el seny o entrarà en fallida. Veurem quina serà la sortida de Catalunya però, segur, Espanya està davant l’últim tren que passarà per aquesta via: o l’agafa o perdrà la darrera sortida democràtica.