El jove i la ira

La que es descriu en aquest article és una escena al límit de la caducitat, de fa una setmana, però també al límit de la irracionalitat, tant, que deixa un mal regust de boca. Així doncs, millor salivar abans de llegir per, en acabar, poder escopir el pòsit de l’amargor.

El protagonista és un noi, esprimatxat, de faccions anguloses, cabell negre, viu i fort, deixat créixer i alliberat amb irreverència. Es planta amb un punt de fatxenderia a tocar de la façana de l’ajuntament de Barcelona, mirant cap al Palau de la Generalitat. No està sol, l’acompanyen un home, més gran que ell, i una noia, de la mateixa edat, tots ells amb el mateix posat d’estar posseïts per la veritat absoluta. Criden, amb una veu gruixuda, estrident, consignes contra els portaveus de l’ANC que han convocat la gent a la plaça de Sant Jaume per fer pinya i protestar contra la resolució de la Junta Electoral Central que inhabilita el president Torra. Els crits van a més i en un moment el noiet de la cabellera negra engega un “Botifler!”, i ho repeteix, “Botifler!”, dirigit al Pep Cruanyes. Algú que l’escolta no pot més, es gira fitant el noi i li pregunta si sap realment què està dient i si coneix la persona contra qui dispara exabruptes. El noi, amb insufles de gran home pel simple fet de ser veterà d’alguna tsunàmica acció de CDR, admet que no, però que és igual, i encara vol tenir raó i que en Pep Cruanyes –l’home que ha batallat contra l’Estat espanyol pel retorn dels famosos papers de Salamanca– és a criteri seu un botifler pel simple fet que no crida a cremar-ho tot.

Ara toca escurar-se la gola i escopir, sobre la ira i la ignorància. I després un bon tsunami, de veritat, i que faci net de gargalls i salvapàtries.