Destruint Espanya

Coneixen algun espanyol que se senti dolgut per la deriva involucionista i autoritària que està seguint Espanya els últims dos o tres anys arran del procés sobiranista de Catalunya? Com diria aquell, “haberlos haylos”. I no és estrany, perquè durant les últimes quatre dècades les elits dirigents del país han construït l’imaginari col·lectiu d’una Espanya moderna, democràtica i europea, homologable a qualsevol dels països del seu entorn, descentralitzada com la que més, amb una Constitució de les més avançades en el terreny dels drets i les llibertats, amb l’estat de dret més garantista de tots. La immensa majoria de ciutadans han comprat i interioritzat aquest relat i, al principi, lògicament, es negaven a acceptar que algú dubtés de la seva virtut; ara, cada dia que passa, és més difícil no veure-ho i els sap greu comprovar que l’Espanya real no és com creien que era.

No va passar per cap ment superar el repte del sobiranisme català a l’anglesa, és a dir, pactant un referèndum i guanyant-lo ni que fos enganyant els votants. No n’hi va haver prou que l’Estat fes servir la seva poderosa maquinària per bloquejar l’1-O. Van treure a passejar l’“A por ellos” i el van aplicar al carrer, a les casernes, a la fiscalia, a la taula de govern, al Congrés i al Senat i als tribunals de justícia. Es van passar per l’aixella la veritat dels fets, els drets humans, civils i polítics, la lletra del Codi Penal, la música de la Constitució i l’esperit de la democràcia, per decapitar, escarmentar i dissuadir l’independentisme.

I ara també posen en evidència la desconnexió d’Europa, insinuada pel nul èxit de les euroordres de Llarena, revelada per la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que restaura Puigdemont, Comín i Junqueras com a eurodiputats i finalment oficialitzada per la desobediència del suprem espanyol al criteri vinculant del TJUE. Un altre desengany aplaudit amb les orelles pel neofranquisme desemmascarat que, oh sorpresa!, pobla quasi la meitat de l’arc parlamentari espanyol. No és estrany que faci mal, però potser ja seria hora d’anar-hi fent alguna cosa.