En temps del PSUC

Les consideracions que Narcís Garolera fa del PSUC a Galeries del record (Edicions 1984, 2019) m’han recuperat l’obsequi que va fer-me un factòtum del que va ser cèlebre i llegendari club polític durant el franquisme i la restauració borbònica. Per si cal, PSUC vol dir Partit Socialista Unificat de Catalunya, la filial indígena del PCE (Partido Comunista de España) constituït el 1936 –un dels fundadors, Hilari Arlandis, era un meu oncle-avi–. Explicaré el que no passa d’anècdota personal –i per tant irrellevant com jo mateix–, però que exemplifica de com anaven algunes coses llavors. Acabat de llicenciar en història, em disposava a “entrar” de professor ras de batxillerat. Com que ja feia classe en un col·legi de Sant Boi de Llobregat que compartia paret mitgera amb l’institut Joaquim Rubió i Ors, vaig sol·licitar de fer-hi les pràctiques per a obtenir l’imprescindible CAP (certificat d’aptitud pedagògica). M’hi va rebre el catedràtic, historiador i novel·lista Oriol Vergés –des de llavors el meu amical tutor–. La breu estada va consistir –ho recordo: eren les primeres classes que feia en una aula de batxillerat– a impartir tres o quatre hores d’història d’Amèrica i examinar-ne els alumnes. Enllestit el tràmit, demano a l’Oriol per “entrar” al centre el curs vinent. És el segon cop que dic “entrar”: ras i curt, l’accés a PNN (professor no numerari) es produïa si et triava el director. Encantat, va dir el càtedro Oriol, i em va presentar al director, un madrileny dicharachero que va exclamar: “Hombre, por supuesto!” Va acomiadar-me amb uns copets a l’espatlla i amb que ja m’avisarien. Comença el nou curs i res de res, tot i saber que entraven al centre tres profes d’història, tres. La decepció va durar-me poc perquè don Adolfo Suárez va (con)cedir que als instituts es fessin oficialment classes de català i –també en tenia la titulació idònia– vaig poder “entrar” al Rubió i Ors per aquesta via. Vaig ser-hi tres cursos (fins que les oposicions a càtedra van permetre’m Figueres) i vaig fer-me particularment amic dels col·legues Josep M. Solé, M. Mercè Marçal i Artur Jonqueres (pare de l’Oriol). Aquest darrer quan ens vam tenir prou confiança va fer llum sobre el meu cas. El director i bona part del claustre era del PSUC i a l’Oriol Vergés el tenien per afí a Pujol. La meva relació acadèmica amb el professor em feia automàticament sospitós de convergent, és a dir exclòs, per part seva, de tota possibilitat. Breu: el dicharachero va ser les agulles que, a les aules, em van desviar 35 anys de la història a la llengua.