Keep calm
La darrera lliçó
Isabel-Clara Simó ens va ensenyar que cal lluitar sempre, fins i tot quan s’és conscient que la derrota és inevitable
La columna que esteu llegint havia de signar-la la Isabel-Clara Simó. Ho feia regularment, des dels inicis de l’Avui, i, setmana rere setmana, els lectors esperaven amb delectança els seus articles, les seves reflexions. Ahir al matí, a primera hora, el responsable d’opinió del diari em va demanar si podia omplir aquest espai perquè l’escriptora d’Alcoi no podria fer-ho. Hores després, ens vam assabentar que havia mort. En un primer moment, vaig estar temptat de demanar que recuperéssim algun article antic, o, fins i tot, que deixéssim l’espai en blanc, com a mostra d’homenatge. Però, tot seguit, vaig pensar que la Isabel-Clara Simó, que estimava amb passió la llengua, no ho hauria volgut. I, en aquell precís instant, em va venir a la memòria l’entrevista que va fer-li, fa pocs mesos, la periodista Sílvia Cóppulo. La intervenció em va colpir. Acostumada a comunicar amb fluïdesa, tenia dificultat per articular les paraules i construir les frases. Asseguda en aquell divan, amb la seva mirada brillant i dolça, es feia difícil no veure-hi reflectit un familiar o un amic. Només de començar, va reconèixer que estava “molt fumuda”. Però, sense donar marge a les lamentacions, hi va afegir que havia decidit “plantar clara a la malaltia”. Era plenament conscient de la situació –“al final ella em guanyarà”–, però això no semblava importar-li i fins i tot expressava el desig d’escriure alguns llibres més. L’escriptora fins i tot va donar-nos una lliçó de com cal afrontar una situació semblant: “Buscar aquelles coses que ens emocionen i les que fan pensar i oblidar la malaltia.” Aquell dia ens va parlar de literatura, de política, de feminisme i de moltes altres coses. Però, per damunt de tot, ens va donar una nova lliçó de vida: cal lluitar sempre, fins i tot quan s’és conscient que la derrota és inevitable. No serà la darrera lliçó, perquè els escriptors, afortunadament, no només es mantenen vius en el record d’aquells que els han conegut, sinó també en la imaginació dels qui els han llegit o estan disposats a llegir-los.
