Recopes

Ja tenim una nova frase que passarà a la història del Barça: “Ayer estaba paseando con las vacas en mi pueblo y hoy estoy en la ciudad deportiva del Barça entrenando a los mejores jugadores del mundo.” L’única cosa positiva de l’afer Valverde ha estat, paradoxalment, el seu substitut, Quique Setién, que té més empenta ell solet que l’extremeny i Barto junts. Però això no pot tapar el ridícul monumental d’una directiva que, en el seu origen, que és la presidència de Sandro Rosell, hi té la voluntat de desfer tot el que Cruyff, Laporta i Guardiola havien creat. Una filosofia que ni han entès ni han volgut entendre, que han fet veure que compartien, mentre la seva praxi anava cap a una altra banda. Només Messi ha salvat Josep Maria Bartomeu, ara més a prop de Joan Gaspart que mai. Perquè es comença parlant de l’evolució d’un estil i acabes badallant a la grada.

A Setién l’he vist jugar al Camp Nou i l’he vist als cromos de l’època. De l’època en què el Barça era un club victimista. De l’època del trauma generacional de la final de Sevilla, any en què el nou mister jugava amb l’Atlético de Madrid, el club que ha provocat el canvi d’entrenador més absurd de la història del Barça. Líders en la lliga i classificats primers de grup en la Champions, l’equip juga el millor partit de la temporada en una absurda supercopa a Aràbia Saudita, el VAR –que, com diu Santi Segurola, està robant l’ànima al futbol– anul·la dos gols, els de Valverde es descentren, i va Bartomeu i fa el que no es va atrevir a fer al juliol. Millor que hi vagi a passejar ell, amb les vaques. Resultat: tornem als anys vuitanta. És, en el fons, el que ha passat amb la política. Passar de la proposta, el mètode, la disrupció i la creativitat a la protesta i el victimisme és com passar de fer un referèndum i proclamar la independència al fet que deixin seure un polític al Parlament Europeu i que es vegi com una victòria. Com aquelles recopes que ens feien tanta il·lusió.