Mestres sans

Als mestres sempre els toca rebre quan esclaten enfrontaments ideològics d’alta intensitat. Van patir de valent durant la guerra provocada per la rebel·lió militar del 36 i a partir de la victòria franquista del 39. Ho exposen dos llibres novells. Un exposa el desolador panorama general de l’escola catalana quan fou derrotada la República. És l’obra titulada 1939: l’exili del magisteri de Catalunya, de Salomó Marquès, catedràtic a la Universitat de Girona. Explica la diàspora per Amèrica de professionals de l’ensenyament que fugien d’una Catalunya sotmesa a la dictadura espanyola. Un altre llibre, aparegut també fa poc, documenta un univers local concret: és el treball de Rosa Toran titulat La repressió al Masnou (1939-1952). Tracta de les actuacions de l’anomenada Comissió Depuradora un cop dominada la població per les autoritats franquistes. És colpidor constatar en quines condicions i amb quins arguments havien de defensar-se de denúncies venjatives homes i dones que, enmig de tensions de tota mena, tingueren cura d’instruir unes criatures desconcertades per la revolució i la guerra. Causa perplexitat llegir que el mestre Jordi Pericot Llorensí era sospitós per dur una corbata de llaç a l’estil del conseller republicà Ventura Gassol. O que dues mestres que aplicaren les normes vigents en ensenyament, Maria Canaleta Abellà, esposa de Pericot, i Enriqueta Mir Prats, esposa del secretari municipal, Josep Maria Bernacho Isús, necessitaren avals per superar la depuració política.