De reüll
La por dels museus
El Museu Nacional de Baviera acaba de tornar mitja dotzena d’objectes de plata als descendents de les famílies jueves de Munic que els nazis van espoliar. Sense moure’ns d’Europa, el govern dels Països Baixos ha entregat també recentment 1.500 tresors artístics a una de les seves antigues colònies, Indonèsia. Podria semblar que la restitució d’obres víctimes de saquejos, robatoris i inclús compres legals però èticament reprovables en situacions de sotmetiment de la població s’ha impregnat d’una nova sensibilitat, però no és així. Gran part del patrimoni cultural mundial continua retingut als museus occidentals, que no han canviat ni una coma els seus discursos per evitar entrar amb honestedat en el debat de les repatriacions: se senten custodis d’un llegat universal i es malfien dels països d’origen per a la conservació d’aquests béns. Aquesta supremacia cultural és xocant (i un eufemisme per no dir les coses pel seu nom: negoci) i alhora és tota una paradoxa: només que amaga les pors i les inseguretats que tenen els museus hereus del colonialisme i del feixisme a trobar-se de la nit al dia les seves sales buides d’obres si s’assumissin totes les reclamacions. Seria el millor que els podria passar: en aquest recomençament per fi haurien de recórrer a fórmules imaginatives per pensar de veritat els nous museus que reclama, que es mereix, la societat del segle XXI.