Els tres estats

L’estat sòlid presenta característiques com la força de cohesió, la forma, la resistència a la compressió i a la fragmentació i el volum definit. En les circumstàncies actuals, allò més sòlid que té Catalunya és la seva capacitat com a economia innovadora i internacionalitzada. Catalunya ha estat protagonista de les successives revolucions econòmiques tecnològiques i industrials i ho tornarem a ser al segle XXI. Som el primer hub de start-ups del sud d’Europa. Tenim el lideratge mediterrani en recerca competitiva, al programa europeu d’RDI Horizon 2020. Som el primer territori de l’Estat pel valor dels actius productius d’inversió estrangera...

Però l’Estat i les seves estratègies són en estat sòlid; tenen força de cohesió i resistència. L’endogàmia familiar i ideològica dels aparells de l’Estat li dona aquesta solidesa. El deep estate rocós colpeja amb contundència, però alhora es perfilen molt bé el seu volum i les seves febleses. Aquesta setmana mateix hem vist com un Consell General del PPoder Judicial està en peu de guerra perquè Pablo Iglesias s’ha atrevit a dir una obvietat: la justícia espanyola està essent humiliada a Europa. No és això una fissura estructural en aquest sòlid? L’Estat és un sòlid previsible i fragmentable o erosionable per l’acció del vent i de l’aigua.

La part catalana està dedicant esforços a investigar aquestes fissures? On són les capes d’argila entre calcàries erosionables per l’aigua? I on les superfícies que esclaten glaçades pel vent d’hivern? Necessitaríem aparells de diagnosi de materials (fatiga, corrosió, dilatació...). O, vist des d’una altra òptica, crec que Raül Romeva, que ha parlat de la necessitat d’un GPS per orientar-nos, per saber on s’obren les oportunitats i en quin moment. El lideratge polític i social consisteix en construir amb totes les peces aquest aparell d’orientació i de diagnosi.

Però alguns àmbits tornen a dissenyar fulls de ruta, amb calendari fixat, impreses en pedra com les taules de la llei. Aquesta mania de solidificar els passos de l’estratègia provoca que el sòlid de menor duresa s’estavelli contra els aparells de l’Estat. Solidificar els dos milions de votants sí que és un bon objectiu. Però, per fer-ho, cal que d’aquest nucli emanin estratègies líquides.

L’estat líquid es caracteritza per una força de cohesió menor, sense forma definida, amb fluïdesa i que pot presentar fenòmens de difusió. L’estratègia catalana davant de l’Estat ha de tenir una composició invariable: lluita no-violenta, des de la negociació a la desobediència civil, passant per la no-cooperació. Però l’estat de l’estratègia ha de ser líquid. La tàctica, la liquidesa és la que permet introduir-se en les escletxes, la que és capaç d’erosionar les estructures sòlides.  

En canvi, per desgràcia, hi ha segments no menors de l’independentisme instal·lats en una estratègia en estat sòlid. Són aquells que, com que ja saben com acabarà i que el sòlid adversari és compacte, només apel·len al xoc frontal entre sòlids. Aquesta estratègia en estat sòlid, de fet, és una antiestratègia. Només la ductilitat líquida, comparable en termes bèl·lics a l’acció guerrillera davant l’exèrcit convencional, permet, en la mesura que flueix per camins no fressats, descobrir fissures no aparents. Ara mateix veiem com es comencen a esquerdar unanimitats al si de tribunals com el Constitucional, davant de la creixent dubitació de la justícia europea.

Finalment, l’estat gasós és el que no té una forma definida, exerceix pressió sobre les parets del recipient que el conté i es mou amb llibertat. L’estat gasós és l’ideal per al transport a distància de partícules sòlides i la seva penetració en llocs inabastables. Potser ens caldria que la catalanitat, basada en partícules sòlides com els valors de la llibertat, de la fraternitat i de la diversitat, sigui transportada per l’aire perquè es respiri a tot Catalunya. Un aire que hauria de poder penetrar, fins i tot, en les àrees més contaminades per la ideologia banal de l’espanyolisme i l’autoritarisme, que també adopta transports gasosos a través del domini dels mitjans de comunicació espanyolistes.

Lamentablement, també aquí, hi ha qui des de l’ortodòxia independentista pretén que el vapor es solidifiqui en gel per definir-ne els confins; qui és dels nostres, qui no ho és; els patriotes i els botiflers. Aquesta obsessió de comprimir i solidificar els elements identificadors no fa res més que disminuir el volum de l’espai que ocupa l’independentisme o el republicanisme. Capa de gel, sí. Però cada cop més prima i esquerdable.