Benet XVI, reforçat, i Ratzinger, alliberat

Era de preveure que, en les publicacions que depenen de l'Església, els abusos a menors ocuparien força més espai que l'ocultació dels abusos. I això diu molt poc en favor d'aquestes publicacions i, en termes generals, del nivell d'opinió de l'Església. Una de dues: o bé no som conscients que l'ocultació ha provocat més escàndol que els abusos, o bé en som conscients però no ens atrevim a manifestar-ho. Diria que és això últim. I la raó és ben senzilla. Els abusos afecten els clergues. L'ocultació, en canvi, afecta de ple Ratzinger, prefecte de la Congregació per a la Fe i màxim responsable de la política que s'ha seguit en el tema dels abusos. Això és un fet, i no una opinió. Basti recordar que Ratzinger fou nomenat prefecte de l'esmentada congregació l'any 1982, i el va mantenir fins que fou nomenat Papa. Els casos de pederàstia van saltar a la llum pública als Estat Units. La gravetat de l'escàndol va fer aconsellable que el dicasteri que s'ocupava de les qüestions doctrinals, la congregació presidida per Ratzinger, s'ocupés també de les qüestions disciplinàries i canòniques, especialment dels abusos. L'any 1991, el dicasteri de Ratzinger va assumir la funció d'alt tribunal en el tema dels abusos. Això vol dir que l'autoritat de Ratzinger va quedar reforçada, i la seva responsabilitat, també. Tots els casos van passar per les seves mans, tal com estava manat. I tots van ser tractats de la mateixa manera: recomanant discreció, fomentant la dilació en les respostes (per allò tan repetit «que el temps ho cura tot») i, finalment, imposant el «secret pontifici», amb el qual els casos quedaven blindats i el secret, garantit. De tal manera que, el 2001, el mateix Ratzinger envià una carta als bisbes de tot el món per comminar-los a mantenir-se fidels al «secret pontifici». És evident que el «secret pontifici» no es podia imposar sense l'aprovació de Joan Pau II. Però no és menys evident que, si Ratzinger no hi hagués estat d'acord, aquesta mesura no hauria prosperat. Ho faig constar perquè ja s'ha dit –veient la contundència amb què Benet XVI ha condemnat els abusos– que si abans no ho va ser, de contundent, potser fou pel tarannà de Joan Pau II. I això no passa, i a més, és de molt mal gust acusar qui no es pot defensar. Diria que ningú vol veure que, en el supòsit que Ratzinger no estigués d'acord a imposar el «secret pontifici», el que havia de fer, atesa la gravetat del tema, era dimitir per imperatiu moral. Ni somiar-ho. Ratzinger va aplicar la mateixa política «pastoral» que ell mateix havia aplicat al capellà alemany Peter Hullerman, quan era arquebisbe de Munic. És a dir: anys abans de ser nomenat prefecte. I com en tantes altres coses, Ratzinger va donar per bona la seva actuació, i més tard, la va fer extensiva a tots els casos, cada vegada amb més fermesa. I val a dir que la seva coherència ha perdurat més enllà del càrrec. En efecte: un dels primers nomenaments de Benet XVI va ser per cobrir la vacant que deixava Ratzinger en la Congregació per a la Fe, sens dubte la més poderosa del Vaticà. I no és casual, sinó molt significatiu, que el nomenament recaigués en una persona tan allunyada de la cúria com el bisbe de San Francisco, William Nevada, i al mateix temps tan propera a Ratzinger, com pugui ser el millor col·laborador que va tenir Ratzinger, com ho pugui ser el millor col·laborador que va tenir Ratzinger als Estats Units.

Millor col·laborador vol dir «plena comunió» en la visió del problema i en el tractament aplicat. Avui William Nevada és el prefecte de la Congregació per a la Fe. I per si no n'hi hagués prou amb tot el que queda dit, el secretari de la congregació i mà dreta de Ratzinger, Tarsicio Bertone, és avui secretari d'estat de Benet XVI. Més clar, l'aigua. Els abusos han estat molts, però cap d'igual. L'ocultació, una, i sempre la mateixa. Els abusos, abans que delicte, foren considerats pecat. El pecat es diu, però no el pecador. El pecador ha tingut nom posteriorment, davant el jutge. L'ocultació, en canvi, és delicte. I el responsable té nom propi. Que se'n parli tan poc, en certa manera, ens converteix en còmplices de l'ocultador. Sens dubte, per un fals respecte. I perquè els catòlics som així, «més amics del Papa que de la veritat». La negació del principi que fonamenta l'ètica. D'aquí deu venir, suposo, que la corrupció política es doni per sobreentesa. Crec que és bo que se sàpiga el motiu pel qual no es parla de l'ocultació. I és tan clar com dolorós.

La investidura de Benet XVI va ser, també, l'exculpació de Ratzinger, no menys que una pseudobeatificació, ja que de prefecte de la congregació va passar a ser Sa Santedat (el Papa). Algú ja va dir que Benet XVI en sortirà reforçat, de l'escàndol. L'únic que cal afegir-hi és «i Ratzinger, alliberat».