Una escletxa de bona intenció

“Què acceptaríeu per sota de la independència?”, em deia aquest dijous un conegudíssim periodista madrileny. Una pregunta impactant, sobretot si es té en compte que, d’una manera o una altra, aquest esperit de replantejament de la Transició semblava compartit per la major part d’un grup molt significatiu de periodistes de Madrid i Barcelona. La iniciativa de la reunió va sorgir de Fernando Jáuregui –és a dir, des de la capital espanyola– i allà ens vam aplegar una trentena de periodistes a porta tancada però amb el temari obert.

La trobada era benintencionada i per això es van reconèixer, a banda i banda, tant els errors com la mala fe del llenguatge que s’ha utilitzat en el xoc frontal entre Catalunya i Espanya. S’ha simplificat molt, i per això s’han generalitzat les caricatures. Espanya va molt més enllà de Vox, òbviament, i Catalunya és tant o més diversa. I és cert que tots els tòpics sobre els catalans (adoctrinament a les escoles i TV3, xantatge econòmic, etc.) tenen una contrapartida en la imatge parafranquista que s’ha projectat del conjunt de la societat espanyola.

Però el paral·lelisme té un límit. I és que una part és forta i l’altra, feble. La majoria dels periodistes catalans, posem per cas, estem en contra del sistema de nomenaments per confiança política a la CCMA, però no ens podem afegir a l’esmena a la totalitat de TV3 perquè hi ha una campanya orquestrada per qüestionar-la i, si es pot, tancar-la. Un altre cas: els mitjans d’aquest país, com és comprensible, tenim poca motivació per criticar uns polítics que, per més discutible que hagi estat la seva estratègia, han estat condemnats a llargues i injustes condemnes de presó... A Madrid no hi ha cap d’aquests condicionants.

En qualsevol cas, l’ambient –eren periodistes, bàsicament, progressistes– era d’aturada i reflexió. “Suárez i Tarradellas ens van enganyar, als periodistes”, deia Jáuregui. “Però va ser a fi de bé”, hi afegia. Bona intenció, com dèiem. Almenys això.