Pacificar els esperits

Hi ha moments, al llarg de la història, en què es fa difícil abstreure’s de la tensió, posar el fre de mà i intentar prendre decisions amb el cap clar i la mirada llarga. Però és aleshores quan es fan necessaris els grans estadistes, els polítics que són capaços de pensar molt més en les necessitats del futur que no pas en les pressions i les tensions del present. O, com a mínim, que són capaços d’aïllar-se de les pressions i prendre decisions atrevides, valentes. En trobaríem molts exemples, però em permetran que agafi com a mirall l’octubre del 1934, quan el país vivia aclaparat pel fracàs de la revolta encapçalada per Lluís Companys i des de molts sectors es reclamava una repressió cega, sense límits. Va ser en aquells moments, per donar-ne exemple, quan un polític com José María Gil Robles, que flirtejava permanentment amb militars colpistes com Francisco Franco i Manuel Goded, va confessar que “en aquells moments dramàtics pesava sobre nosaltres una càrrega emocional que sacsejava el país sencer”. Però, al mateix temps, altres dirigents van saber abstreure’s d’aquella “càrrega emocional” i van saber entendre que era impossible reconstruir res sense fer gestos i mantenir ponts. Quan es van donar a conèixer les sentències de mort contra els responsables militars de la revolta, entre els quals hi havia els dirigents dels mossos d’esquadra, el líder de la Lliga Catalana, Francesc Cambó, va reclamar la necessitat de “pacificar els esperits”, i, de fet, tant ell com altres dirigents de la Lliga van demanar o van promoure públicament l’indult. Va ser un gest valent. En qualsevol conflicte, arriba un instant en què els adversaris, els bàndols o com vulguem dir-ne, assumeixen la necessitat de recomençar, de pacificar els esperits. Avui, amb totes les distàncies que vulguem, es fa necessari “apaivagar els esperits”, recomençar de nou. I això només serà possible amb responsables polítics amb talla d’estadistes, capaços de prendre decisions valentes.