La necessària reforma judicial
El desplaçament del centre de l’activitat política del Parlament als tribunals de justícia, la polèmica judicialització de la política, és una de les cares de la moneda del dèficit democràtic de l’Estat espanyol; l’altra és la no menys polèmica politització de la justícia, atesa la composició dels alts tribunals de la justícia espanyola.
El 23-F va posar de manifest que la reforma militar era imprescindible. La va fer el govern de Felipe González.
L’1-O ha posat de manifest que convé fer igualment la reforma judicial.
François Mitterrand va parlar del cop d’estat permanent. El cop d’estat s’entén que és militar ja que és l’exèrcit qui té la força de les armes, el poder de la violència. Però hi ha altres cops d’estat, el judicial és més subtil però no menys perillós, com ho explica molt bé Francesco Rosi en la seva pel·lícula Excelentísimos cadáveres, en què els alts magistrats de la judicatura italiana s’atribueixen la possessió de la veritat.
Creure que s’està en possessió de la veritat és la forma més radical d’absolutisme que és la ideologia que presideix a les tres dretes, amb el benentès que uns ho fan per convicció, els altres per raonament i els tercers per oportunisme.
Celrà (Gironès)