Convé prohibir

Una de les consignes més estúpides de l’últim mig segle és el “prohibit prohibir” que va posar en circulació el Maig del 1968 francès. Sense prohibicions, la vida en societat és impossible. Els animals tenen els instints, que els condicionen el comportament. Els humans, havent substituït gran part dels instints per la raó, han d’imposar-se límits a plena consciència i sense defallir. Ja deia Freud que la prohibició de l’incest, el canibalisme i l’assassinat representen la ruptura amb l’animalitat i el naixement de la humanitat. Però això és només el començament; han fet falta moltes més prohibicions per arribar on som. Els revolucionaris d’estar per casa i els mestretites amb plaça fixa ens han volgut acostumar a creure que les prohibicions són un ultratge i una humiliació de l’individu, i que en estat de natura, lliures de tota coerció, seríem feliços. Quant de mal ha fet Rousseau! Aquell beneit que va dir: “L’únic hàbit que s’ha de deixar tenir als infants és no agafar-ne cap.” Així pugen. I no és que no en tinguin, d’hàbits, és que en tenen molts de dolents i en diuen llibertat. Només cal anar pel carrer, voler veure què passa a les escoles, adonar-se de la difuminació de les fronteres, contemplar la imposició de modes, entendre com es promou la relativització de costums i creences, per comprovar que l’aixecament de les prohibicions i l’absència de controls restauren la llei de la selva. I, com tot a la vida, convé preguntar-se a qui beneficia l’aixecament de les prohibicions i el desordre, que n’és la conseqüència immediata.