A cops de barrot

El juliol de 1969 una gran manifestació popular va recórrer els carrers més cèntrics de Tarragona, acompanyada del seguici popular, per agrair la instal·lació de la refineria a Tarragona, encapçalada pel lema “Tarragona agradece al Caudillo la refinería”. Uns anys abans ja havia començat la construcció del complex petroquímic de la ciutat (una de les primeres a instal·lar-s’hi, el 1961, va ser IQA, l’actual i ara tristament coneguda Iqoxe), que va portar milers de treballadors de fora, que es va anar alimentant per un efecte multiplicador de les inversions externes d’aquest tipus d’indústria i que s’ha acabat convertint en el polígon químic més gran del sud d’Europa, i ha capgirat l’estructura socioeconòmica del Camp de Tarragona. Des d’aleshores, poca oposició a un pol generador de llocs de treball i al paper de suport econòmic d’aquestes grans indústries a festes majors i activitats vàries. La petroquímica paga la festa i ens dona feina. Només en els últims anys s’han aixecat veus per reclamar estudis rigorosos i fiables sobre la qualitat de l’aire que respirem. I poca cosa més que preguntar-nos si teníem una indústria prou segura al costat de casa quan s’han produït accidents en alguna de les plantes, per tornar a acomodar-nos en la nostra placidesa al cap de pocs dies. Fins que la greu explosió a l’empresa Iqoxe de la setmana passada, al polígon sud de Tarragona, amb tres persones mortes i set de ferides, ha constatat la incompetència política per afrontar una situació d’emergència com aquesta; amb un pla, el Plaseqcat, que sobre el paper potser tenia sentit però que no s’ha adaptat als temps actuals, i que ha deixat palesa la descoordinació de l’administració que té la responsabilitat en aquests casos. Descoordinació i desinformació. Tothom coincideix a reconèixer que aquest accident marca un abans i un després, i que cal canviar uns protocols d’actuació que no han funcionat. N’haurem d’aprendre a cops de barrot.

El conseller Miquel Buch va anunciar ahir que estudiaran promoure un pla d’emergència individualitzat per al complex petroquímic de Tarragona. Que no és res més que allò que ja teníem fins al 2007, quan el Plaseqta es va integrar al Plaseqcat (Pla d’emergència exterior del sector químic de Catalunya). No n’hi haurà pas prou amb això. Llàstima que n’hàgim d’aprendre a cops de barrot.