Auschwitz

Demà farà 75 anys de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz, el símbol per antonomàsia de l’horror nazi i de les polítiques basades en l’odi i la construcció de l’altre com a enemic. L’ombra sinistra d’aquella visió continua present en molts àmbits polítics del món d’avui. Només en aquell camp van morir més d’un milió de persones. Els tirans relativitzen les xifres com en la cínica reflexió (atribuïda a Stalin): “Un mort és una tragèdia. Un milió de morts és una estadística.” El massiu seguiment de la població de les delirants polítiques supremacistes de Hitler és un enigma que pesa com una llosa en la consciència moral de l’Alemanya del segle XX. Els nets d’aquella generació van fent el seu treball de memòria: de la consternació i la sensació de culpa, a l’anàlisi racional i als antídots per al futur. La magnitud del mal és implícita en una frase del diari de l’adolescent Anna Frank: “Em sobta com és que no hagi abandonat encara totes les meves esperances.” En un llibre recent l’historiador Danny Orbach –Las conspiraciones contra Hitler (Tusquets)– explora amb gran detall tots els intents d’assassinat fallits contra el führer, el guia del poble. Llevat de l’intent del fuster Georg Elser, que va actuar en solitari, els altres tres van ser planificats no pas per elements revolucionaris sinó per militars que conspiraven des de dins de l’exèrcit: possibles cops d’estat per evitar el desastre final de la guerra més que no pas per oposar-se a la política racial de Hitler. Costa trobar actituds realment “heroiques” en la resistència interna a Hitler malgrat les incomptables víctimes a dins i a fora del país. ¿Com va ser possible la manca d’oposició a l’holocaust? ¿Ningú no en sabia res? Gabriel Ferrater solia citar uns versos de Pere Quart (Joan Oliver) publicats el 1935 sobre el que feien els nazis amb els jueus: “Per segar roses la destral us cal, / Adolf, brètol total? / Volava el cap de ma companya / pel cel dels crematoris d’Alemanya.” Si el 1935 el senyor Oliver, a Sabadell, ja ho sabia és que ho sabia tothom, conclou Ferrater.