Reformisme?

Aquesta setmana ha fet setanta-cinc anys que es publicava un decret que prohibia que els vaixells matriculats a l’Estat, fossin petits o grans, portessin noms en català. Fins a la petita barca de pesca que sortia del sorral hagué de repintar un nom estrany al fustam si no volia ser denunciada per la parella de tricornis que passejaven per la platja. Sis anys després de la victòria, els vencedors seguien aplicant el dret de conquesta. Com sempre, “España es una y no cinquenta y una”.

Setanta-cinc anys després, qui ocupa el poder de l’Estat encara creu que Catalunya és una colònia que ha de ser subjugada, que no té més drets que els cedits per la sobirania castellana i que ni tan sols es pot atrevir a elegir un president autonòmic –sí, autonòmic– si no els agrada a ells. Ho digué el general colpista: tot estava lligat –el “atado y bien atado”– i la crosta estatal assegurava el manteniment de l’ordre establert per la força.

Resulta que aquella dreta ultramuntana que no votà la Constitució del 1978 perquè era massa avançada ara s’aferra a les lleis, reinterpretades per reglaments restrictius, per intervenir la Generalitat i qualsevol forma d’avançament social o polític, amb el subtil missatge que ells són els que manen. Ah! I no solament a la perifèria, sinó també a tota la península, on fan córrer sotto voce el perill de la revifada comunista.

Tot ve de lluny, almenys des que la família borbònica estengué la grapa per les Espanyes, però el conjunt estatal tampoc sabé aprofitar els moments històrics que facilitaven un canvi. Fins es preferí una reforma a una ruptura... i així ens va. Val més abandonar aquest Estat irreformable.