No oblidar Auschwitz

Ahir va fer 75 anys, els soldats del Primer Exèrcit del Front Ucraïnès del mariscal Konev es van aturar a l’altre costat dels filats de Monowitz, un dels camps principals del complex d’Auschwitz, i van contemplar, astorats, l’escena que hi havia al seu davant. Més de 7.000 presos havien estat abandonats pels seus botxins. Alguns tenien el cos esquelètic i la mirada perduda i imploraven aigua i menjar; d’altres, agonitzaven a l’interior dels barracons o en qualsevol racó del camp i van acabar morint dies després, i més de 600 cadàvers s’amuntegaven arreu, víctimes de la fam, l’escarlatina o el tifus. Un dels soldats que va presenciar aquella terrible escena, Vassili Letnikov, va escriure una carta a la seva dona en la qual li preguntava: “Et pots imaginar quantes persones deuen haver cremat els alemanys allà? Al costat d’un crematori destruït hi ha ossos i pilons de sabates de molts metres d’altura. Hi ha sabates de nens a la pila. L’horror és total, impossible de descriure.” Pocs dies després, la humanitat va començar a donar resposta a la pregunta de Letnikov. Les xifres fan feredat. 1,3 milions de persones van morir assassinades en aquella fàbrica de la mort, el 90% de les quals, de la comunitat jueva, però també una quantitat considerable de gitanos. Homes, dones, nens, gent gran... Persones amb rostre, que somniaven, que estimaven, que ploraven... Vides truncades de manera cruel en nom d’un odi infinit dirigit contra tot allò que era diferent. La data del 27 de gener ha quedat institucionalitzada, des de fa alguns anys, com el Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust; però les lliçons que ens va deixar Auschwitz no s’haurien de limitar a una data. Haurien de quedar permanentment gravades al cor de la gent perquè esdevinguessin un antídot davant qualsevol discurs fonamentat en l’odi. Els supervivents d’aquella barbàrie sempre demanen el mateix: “No oblideu. Si oblidem, seria una segona mort per a les víctimes.”