Amb la vènia

O sense. Vejam. Els metges, immediatament després d’anunciar-nos que hem fet una litiasi ens aclareixen que es tracta d’una pedra al ronyó. I no diguem si es tracta d’una neoplàsia que, tot seguit, l’aplanen amb càncer; fins i tot a vegades la presenten com un tumor i potser que l’amoroseixin amb tumoret. Quant a la judicatura, que aquests darrers anys hem hagut de suportar amb un exhibicionisme sense límits als mitjans, s’ha pogut comprovar fins a quin punt persisteix a mantenir-se allunyada de la ciutadania que els paga el sou. Ha exhibit obscenament per les orelles dels contribuents la seva retòrica arnada, talment com les togues amb què segueix disfressant-se o el cadiram i el mobiliari de què se serveixen, més proper i evocador de la inquisició de la qual són hereus que no pas de la senzillesa i proximitat indestriables del que hauria de ser una societat que es diu i vol ser democràtica. Quan els advocats per demanar permís, o simplement anunciar que volen intervenir, han de balbucejar “con la venia”, irremeiablement recorden les fórmules pròpies dels lacais de no fa tant, oimés quan algun a més hi afegeix “de su señoría”. Senyoria? Cada un deu ser senyor de si mateix. O és que algú té, posem, la sang més vermella que els altres? Seguim amb la llengua que, mentre els judicis en català siguin l’excepció, la direm en castellà. Cal seguir dient sobreseimiento quan es tracta simplement de posar fi a un assumpte? I dir-li contumaz –aquests dies ho hem sentit qualificar generosament a Puigdemont– al considerat rebel? O dir-li convicto a un que ha estat penat? Cert és que més o menys tothom s’ha acostumat a sentir i entendre patria potestad, o in dubio pro reo, però la majoria no entenen pas in forma pauperis, ni ipso jure. I no cal pas recórrer al llatí per fer evident la impenetrabilitat lingüística de la cosa judicial. La majoria que paga les generoses minutes i les nòmines grasses d’alguns funcionaris de la judicatura ho entendria millor si es digués sol·licitud per afavorir o protegir en lloc de recurso de amparo. I podria parlar-se de morir sense testament i no pas dir ab intestato. Amb la crisi i el no poder pagar les hipoteques amb què, amb tanta alegria com inconsciència, alguns es van embrancar s’ha reiterat tant la dación en pago que ara tots la saben. I amb les crisis laborals, amb sindicats pel mig, s’ha popularitzat, sí, el laudo (decisió). Però per començar un procés segueix l’incomprensible incoar i per parlar d’un frau o un engany en diuen dolo. En fi, no acabaríem mai.