Aznar, el profeta

José María Aznar potser no parlava català en la intimitat, però coneix molt bé els polítics catalans. Quan va dir “abans es trencarà Catalunya que Espanya” tots ho vam associar amb aquella altra profecia d’aquest desagradable personatge anomenat Jordi Cañas (a qui la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals regala minuts i minuts i més minuts), que va profetitzar: “Os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar”, i des d’aleshores els grups feixistes campen per Barcelona amb total impunitat mentre els pacifistes i antifeixistes són apallissats i detinguts pels Mossos. Doncs es veu que no, que Aznar deuria tenir al cap que el front unitari independentista (si és que realment ha existit alguna vegada) es trencaria abans que la unitat d’acció política del nacionalisme espanyol, que en el tema territorial són com els de Fuenteovejuna, que van tots a l’una.

En l’única cosa que es va equivocar Aznar va ser en el sistema que calia fer servir per dividir els polítics catalans. Des de la FAES va suggerir la reducció de l’estratègia del pal i la pastanaga a la del pal i prou, i això al PP no li ha funcionat, ans al contrari, ha afavorit el naixement artificial de partits polítics com ara Ciutadans i Vox. Cal dir, però, que, si bé el partit feixista (em refereixo al segon dels dos esmentats...) ha rebut la injecció necessària per tenir quota de pantalla, cosa que l’ha portat a convertir-se en un partit democràtic més; la que l’ha alimentat és bona part de la societat espanyola, que continua sent reaccionària i sociològicament franquista. Ja va sent l’hora que diguem les coses pel seu nom: al principi del procés molts líders polítics i socials indepes van dir que els catalans no teníem cap conflicte amb els ciutadans espanyols, perquè aquests eren presoners de l’oligarquia espanyola, que els manipulava a través dels mitjans de comunicació. Doncs no és cert. No dic que tots els espanyols serien més feliços si convertissin una part de Catalunya en un gulag amb la majoria de nosaltres a dins, però bona part de la societat espanyola sí que ho voldria. I l’altra part, no ens enganyem, no mou ni un dit per rebatre els arguments cavernaris dels seus conveïns. Callar per omissió és una forma d’assentiment...

Hem fet el passerell. Nosaltres, els ciutadans. Ho vam tenir a les mans unes quantes vegades, i els vam encomanar, a uns polítics majoritàriament mediocres, que ho fessin per nosaltres. En quin moment vam perdre el senderi? On és l’ANC, Òmnium i els inventors de les megaperfomances de l’Onze de Setembre? Com diria Jordi Pujol: “Diuen, diuen, diuen”, però a l’hora de la veritat no fan res que tingui un impacte rellevant per transformar la nostra situació política. Només uns quants incombustibles de pedra picada mantenen el caliu, presentant batalla des de certs àmbits i entitats nacionals, igual que molts altres ho fan al territori.

L’hemeroteca és, si em permeten la vulgaritat, molt cabrona. Aquells que esperonaven els ciutadans a posar el coll i la cara pel país i la independència, són els mateixos que ara diuen al Parlament, per a vergonya pròpia i aliena, que ens hem de deixar de “somnis” i de “creure en la màgia”. Es veu que s’han fet grans i han recollit el cove que els van deixar en herència aquells que ja fa un temps van caure del cavall i es van despertar de la letargia convençuts que això que en diuen Espanya no té solució. I apa, a Madrid a negociar, al costat dels mai prou ponderats socialistes, autèntics supervivents, als quals cal reconèixer que han llegit Maquiavel, Mazzarino i Marx (Groutxo). Ells no han fallat ni a l’Íbex 35 ni als promotors de l’oasi català. Els acompanyen en aquest viatge els escuders de l’esquerra més transformista que transformadora: en altres temps coneguts com a ecosocialistes, Iniciativa, Podem, EUiA... Sempre disposats a recollir les engrunes que deixa el germà gran.

En tot aquest desolador paisatge de partits de cartró pedra, d’institucions de fireta; on les decisions les prenen secretaris que no tenen més atribucions legals que aconsellar, i juntes electorals i uns jutges que no es deuen a cap sobirania popular (ni a l’espanyola tan sols), destaca, perquè se’n desmarca, Quim Torra. El president, sí sí el president de la Generalitat –perquè la seva legitimitat només ha de retre comptes al Parlament que l’ha triat, compost per una majoria democràticament escollida a les urnes–, és un dels pocs, potser l’únic, que manté la coherència personal i política i la fidelitat a una idea que els mateixos polítics catalans hauran frustrat a canvi d’un poder que, aquest sí, és il·lusori. Putxinel·lis en mans del poder polític i econòmic espanyol; fidels a la mentalitat d’esclau. De lluny dringuen unes monedes de plata...