Pagar el deute?

El deute dels EUA era de 586 bilions de dòlars el 2016 i serà de 1.000 bilions el 2019: arribarà del 78% actual al 105% del PIB. A la UE passa el mateix. Els estats d’Occident desenvolupats tenen un nivell de deute elevat. Hi ha dues línies de pensament econòmic: per als seguidors de l’ortodòxia econòmica, el deute aturarà la inversió, reduirà el creixement, farà pujar els tipus d’interès i pot conduir a la suspensió de pagaments de l’Estat; per als seguidors de la MMT (modern monetary theory), el deute importa poc, l’interès és independent del deute, els tipus seran per molts anys baixos...

La utilitat de mantenir l’economia activa amb una inversió pública forta fa del deute un mal menor perquè el risc és mínim. Sí, s’ha de reduir a llarg termini, però no hi ha urgència. L’experiència del Japó, on els interessos han estat durant vint anys pràcticament al 0% i el deute superior al PIB, és una prova per als teòrics del MMT que la situació és sostenible. La teoria del MMT està basada en un fet. Als EUA, el 2000 l’interès del deute públic a deu anys era del 4,3% i la ràtio de deute a PIB, del 6%. El 2018 l’interès del deute públic és del 0,8% i la ràtio de deute a PIB, del 105%. Tenint en compte la inflació, el resultat és que el cost del diner és pràcticament 0%. La clau és que l’interès del diner no està condicionat per la quantitat de deute públic, sinó per variables macroeconòmiques, abundància de capital, volum de l’estalvi acumulat i creixent desigualtat de rendes. Ningú pot ara sostenir que el creixement econòmic està afectat per l’alt nivell de deute. Baixos tipus d’interès suposa que, malgrat un deute més gran, els governs paguen el mateix que fa vint anys, quan els interessos eren més alts i el volum de deute públic més baix.

La crisi de deute de la zona euro és més deguda a la contracció de la inversió pública que a l’excés de despesa. Una precaució forçada és que el deute acumulat sigui en la pròpia moneda, els efectes de canvi de moneda són sempre incontrolables, i en cas de desajustos econòmics a escala internacional, més encara. Aquest és el cas dels estats membres de la UE que tenen un control limitat sobre l’euro.

Si hi hagués una crisi econòmica, un deute alt podria impedir als governs tenir la necessària capacitat per invertir i estimular l’economia, però la qüestió és si l’esforç de reduir el deute de manera ràpida –el cas de Grècia a la UE– justifica el dany causat a la pròpia economia i a la ciutadania. Aquesta és una limitació deguda a l’estructura econòmica de la Unió que el BCE, amb independència de la política dels estats membres dominants, ha dut a terme des de fa més de deu anys. Ha estat aquesta política la que ha mantingut el creixement de la UE. Per a Espanya ha estat vitalment important.

En un recent article al Foreign Affairs, Larry H. Summers, exsecretari del Tresor de l’administració d’Obama, diu: “Hi ha un error extensament acceptat, el dèficit creix perquè els programes dels governs han estat «excessivament generosos», i no és cert. Els dèficits han crescut degut a les retallades d’impostos.” Les retallades d’impostos dels presidents George W. Bush i Donald Trump han estat del 3% del PIB dels EUA. El pressupost federal és el 16% del PIB als EUA, igual que sota l’administració de Reagan, el cinquè més baix dels països desenvolupats. L’increment d’edat de la població i l’allargament de la vida fan que aquest pressupost sigui insuficient amb efectes socials certs que gran part de la població pateix però desconeix, sotmesa com està a una pressió mediàtica que passa per sobre d’aquests problemes i els concentra en causes desenfocades com la immigració. L’enemic de la veritat és la mitja veritat.

La política del president Trump està dirigida a reduir impostos especialment de rendes altes i incrementar el dèficit, polítiques possibles pels baixos tipus d’interès. La teoria de Larry H. Summers és reduir el deute suaument i aprofitar els baixos tipus d’interès per impulsar l’economia, fer inversió pública, estimular l’ocupació i proveir serveis a una ciutadania amb alt nivell de desigualtat i poca protecció social. És un fet que la política econòmica del Partit Socialista a Espanya va en la mateixa direcció que apunta Summers, és a dir, incrementar despesa pública i pujar impostos a rendes altes, deixant en un segon nivell la reducció del dèficit i el deute públic.

El recorregut del principi que “reduir impostos fa créixer l’economia” té limitacions, i la principal és que fa créixer la desigualtat, per això és una política de dretes. Estem en uns nivells on això no és legítim perquè suposa aprofundir una injustícia social real, que dificulta la incorporació dels joves a la societat i a mitjà termini suposarà l’increment d’una tensió social que el país ja pateix des de fa deu anys. És injust però també erroni fer una política econòmica en què una gran part de la ciutadania tingui treball precari, sous insuficients i d’aquesta una part estigui en el llindar de la pobresa. Practicar aquesta política redunda en la consolidació de guetos socials. Avui ja n’existeixen.