La imatge completa

Aquest festival continu de llums i ombres complica la percepció de la imatge completa, però la tenim a la vista. Ara ja sabem que, en primer lloc, cal separar la pugna per l’autodeterminació de la pugna pel poder, de la perpètua pugna que sempre i arreu es manté per abastar qualsevol poder. També sabem que el sobiranisme és molt més fort quan s’accepta la seva pluralitat i que s’afebleix quan amb el pretext de la unitat se’l vol sotmetre a submissions que les diverses ànimes que conté rebutgen instintivament. Hem après que només hi ha dos camins: el d’un civilitzat acord a la canadenca o a l’escocesa, o el de la insurrecció i la desobediència.

El primer, ara mateix, no sembla tenir cap espai. Més enllà de Podem –o d’una part de l’inestable conglomerat que el conforma– al país on invocar la Constitució vol dir invocar la sagrada unitat de la pàtria, no només cap dels partits majoritaris l’accepta, sinó que tota la dreta, la ultradreta i la ultra-ultradreta el considera una blasfèmia. Un camí d’heretges condemnats a la foguera. Per al segon, el de ho tornarem a fer, cal allò dels momentums històrics, com el de l’1 o el 3 d’octubre, com el d’aquells dies de fúria posteriors a la sentència; i també cal la voluntat i la determinació de qui accepta que s’ha d’avançar per un camí d’espines.

Ara ja sabem que es furga en alguna emotivitat molt sensible i que, Espanya endins, la reacció col·lectiva que interessadament s’estimula és la de l’orgull ferit, una de les glàndules que més hormones patriòtiques generen. I que això que anomenem el règim del 78, no només troba la complicitat dels tres poders de Montesquieu, sinó que desencadena les brutícies de l’estat profund i les dels grans mitjans de comunicació i les dels grans poders econòmics, i fins i tot, les que el club d’estats que conformen la Unió Europea s’oculten uns als altres. Per salvar les sagrades gràcies d’Espanya i els sagrats negocis que s’hi conreen, ja hem vist que hi ha un marge de degradació considerable.

Per altra banda, si vam estar prou atents a aquells dies d’octubre posteriors al referèndum, també sabem que la sensació de desbordament, aquella vaga percepció de poder popular, de revolta en marxa, i la impressió que un procés constituent podia esdevenir alguna cosa més que retòrica, va provocar uns quants vertígens en les files aparentment partidàries. Especialment en aquelles que quan es parla de transformacions socials només pensen en els colors d’una bandera. No sé quan, perquè ara, desmobilitzada la gent, l’estratègia dels nostres partits majoritaris s’ha centrat en la llibertat dels presos, a aconseguir la Generalitat i a impedir que l’Espanya més aterridora, la que glaça el cor, s’estarrufi encara més, però arribarà el moment; i quan arribi, diria que l’única forma de transitar pel primer camí, implicarà envestir amb determinació el segon.