Tribuna
Nostàlgia i repressió
La reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 fou desballestada en una sentència del Tribunal Constitucional el 2010 com a conseqüència d’un recurs plantejat per un grup de diputats i senadors del Partit Popular. Però una cosa que no es recorda gaire és que el Tribunal Constitucional espanyol hauria conegut igualment la constitucionalitat de la reforma estatutària catalana si no hi hagués hagut el recurs del PP, ja que el defensor del poble, en aquells anys Enrique Múgica, del Partit Socialista Obrer Espanyol, també va impugnar el nou autogovern. El PSOE, doncs, el mateix partit que havia fet possible el canvi estatutari en el govern de Rodríguez Zapatero, fou la formació que per la porta del darrere es va assegurar la seva destrucció.
És, tot salvant les distàncies, la mateixa operació que s’ha produït aquests dies en la dinàmica forjada per la taula de negociació que resulta del pacte PSOE-ERC i el setge al president Torra per part dels òrgans administratius i judicials espanyols. El PSOE ha escenificat la seva disposició a iniciar un diàleg polític (tampoc no tenia cap altre remei si pretenia obtenir els vots dels diputats d’ERC a la investidura) i ha fet veure que no tenia cap implicació en l’operació per rebentar les institucions catalanes a través de les decisions de la Junta Electoral Central i del Tribunal Suprem, però no ha acabat de revelar-se que alguns dels membres d’aquests òrgans que van votar a favor d’inhabilitar el president Torra havien estat promoguts pel PSOE, com va succeir, per exemple, amb la magistrada Ana María Ferrer, membre de la JEC, el concurs de la qual va ser determinant per instar a la retirada de la condició de diputat de Torra.
Tot tenint en compte la degradació del principi de divisió de poders i la politització de la justícia que afecta l’Estat espanyol (segons han remarcat diverses organitzacions internacionals com ara el Consell d’Europa) hi ha clars elements de sospita que maniobres com les de l’esmentada magistrada Ferrer no es podrien haver perpetrat sense el consentiment del partit que l’ha aixoplugada en la seva carrera judicial. Com va succeir en el capítol de l’Estatut, el PSOE s’integra en la sala de màquines de l’anul·lació de l’autonomia catalana, però fa veure que se’n renta les mans. Tan sols en l’aplicació de l’article 155 de la Constitució va aparèixer descarnadament arrenglerat amb la dreta espanyola, però aquest gest ha estat l’excepció en un recorregut contra l’autogovern català molt més proper a l’estratègia d’aconseguir “el efecto sin que se note el cuidado”.
És amb aquest rerefons i després de les sessions dramàtiques que hem viscut aquesta setmana al Parlament que encara esdevé més incomprensible l’actitud d’ERC i, en especial, la manca de fermesa del president de la cambra, Roger Torrent. És cert que en els darrers dies Esquerra República ja ha expressat sense embuts la línia general del seu projecte polític: evitar qualsevol confrontació amb l’aparell d’estat espanyol i retornar a l’autonomisme en un ajornament sine die del projecte de fer efectiva la República. Però amb els antecedents tan remots com immediats que hem exposat és evident que l’aspiració a calmar les aigües del conflicte nacional és una quimera.
La voluntat d’inhabilitar el president Torra per una qüestió que a tot Europa quedaria protegida per l’exercici de la llibertat d’expressió posa de manifest que la renúncia a la independència és inútil, ja que mai més no es retornarà a la placidesa de la Catalunya autonòmica. El projecte d’ERC que es pot resumir en l’adagio de ‘virgencita, virgencita que me quede como estoy’ i que alguns visualitzen amb un tercer tripartit també és inviable, perquè els adversaris del catalanisme, tot començant pel PSOE, ja han decidit que no es conformaran amb res que no sigui la rendició total i l’assimilació completa del país.