Una dona, poc més que una xiqueta

Ara es torna a parlar de repressió. Sembla absurd que en ple segle XXI aquesta paraula no sigui una romanalla dins els diccionaris, però encara és una paraula ben viva a bona part del món. Fa vuitanta anys l’Elisa Cardona va haver de veure la cara més dura de la repressió quan encara era poc més que una xiqueta. L’Elisa havia viscut a Duesaigües al si d’una família molt humil, per aquest motiu, de ben joveneta havia hagut d’anar a servir -així se’n deia- a la ciutat. Ella va tenir la mala sort d’anar a servir a l’Hotel Nacional de Tarragona, que estava situat a la Rambla Vella. En aquest hotel s’hi van refugiar persones de dretes l’estiu del 36, i algú els va delatar, i alguns d’ells i el director de l’hotel van acabar assassinats per membres de la FAI. Quan el gener del 39 van entrar els feixistes, a l’Elisa Cardona li van carregar el mort de la delació, sense proves, només amb la paraula del nebot del director mort. Llavors la paraula d’un home valia més que la d’una noieta. De fet al judici sumaríssim no va tenir ni la possibilitat de defensar-se. El consell de guerra li va declarar la pena de mort. Ella no era l’única que sabia de la presència de refugiats a l’hotel, però li va tocar a ella. Tornem a les paraules, sembla que “consell de guerra” i “noieta” a la mateixa frase són una cosa absurda, però fou real. No hi va haver ni commutació de pena, ni indult, al contrari, bestialitat i mort de matinada a la muntanya de l’Oliva, un mes després de dictada la sentència. Tenia vint-i-un anys. La família ho va saber pel diari. Ella va ser l’única afusellada pel franquisme a la demarcació de Tarragona, un home volia venjança i li va tocar a ella, ser dona i pobra és perillós arreu. Ser dona, pobra i dels vençuts, encara ho és més.