Keep calm
Diàleg
Fa menys d’una setmana que els presoners polítics amb responsabilitats de govern durant aquell octubre del 2017 van anar al Parlament per participar a la comissió d’investigació del 155. I a fe que es van fer sentir! Deixin-me destacar només tres moments imprescindibles de la seva compareixença. El primer, de Jordi Turull, demanant a les forces independentistes parlamentàries que deixin de barallar-se i que no tornin a repetir espectacles com el del dia anterior a la seva presència a la comissió. El segon, a càrrec de Dolors Bassa, quan va manifestar que no és el moment del postureig sinó “del diàleg i d’avançar en el dia a dia”. Diàleg, la paraula de moda, a la qual va fer referència també Oriol Junqueras, abans de l’espectacle made in Cs que vam haver de suportar. Deia el president republicà que, malgrat totes les incerteses, la mesa de diàleg entre governs és un pas endavant. En primer terme, perquè “és allò que hem demanat sempre” i, en segon lloc, “perquè és la primera vegada que [l’altra banda] reconeix l’existència d’un conflicte polític”. No podria estar més d’acord amb tots tres: unitat estratègica de l’independentisme; abandonar definitivament els focs d’encenalls que, després de la flamarada, no aporten res, i aprofitar al màxim la mesa de negociació que Pedro Sánchez, més per força que de grat, ha hagut d’acceptar. Les dues primeres només depenen de l’independentisme i de la seva voluntat de ser major d’edat i, malgrat que la tercera compta també amb altres actors protagonistes, és imprescindible que des de la banda catalana s’hi aposti de manera decidida. Per tàctica, sí, però també per estratègia. Ho dic perquè dijous passat, quan el govern espanyol va voler retardar sine die la seva convocatòria a causa de les properes eleccions a Catalunya, des d’alguns àmbits polítics i, també, empresarials de casa nostra, es va mostrar una eufòria gens dissimulada. La complaença estèril del “Jo ja ho havia advertit”. Allò de la lluna i el dit, les mirades de reüll i el vol gallinaci.