Tribuna
Poso el meu PIN, i què?
Per a escriure aquest article, el meu ordinador m’ha demanat un PIN. L’hi he posat. I ahir, pagant més de 20 euros, en vaig haver de posar un altre. Fins i tot, per a corregir els treballs dels meus alumnes de l’institut, el Moodle em demana una clau. Resulta que ara l’expressió “posar el PIN” alguns l’han reconceptualitzat, per exemple, per a protegir-se del que consideren campanyes educatives agressives de col·lectius LGTBI. Fins aquí se m’ha entès bé, oi? Només he descrit fets. Cal apreciar la jugada mestra de naming d’aquesta acció pública. És fruit d’una creativitat notable: sembla que la inspiració ve del Sr. Alfonso Galdón, del Foro de la Familia. Dona una imatge quotidiana: un codi que, a cada pas, protegeix la nostra decidibilitat. És força més amable que no pas haver d’anar sovint al TC, encadenar-se a una porta o fer pintades.
Si anem a la substància, voldria formular algunes premisses que, malauradament, no puc ara justificar en detall: a) els fills ni són propietat de l’Estat ni són propietat dels pares; b) mentre són menors, en té la responsabilitat la seva família, els seus tutors, que decideixen la manera com educar-los; c) per a tot allò a què no arriben (de la física o la fonètica fins a continguts històrics i culturals) es refien d’una escola, amb la qual col·laboren activament; d) podria succeir que els pares tinguin una actitud adoctrinadora amb els fills; també pot passar amb l’escola. En cap cas és bo. No és la situació habitual: en general, hi ha confiança i responsabilitat; e) escoles i instituts tenen –han de tenir– un projecte educatiu, clar i manifest; sobre ell, sí que s’hi pot intervenir.
Aleshores, ¿estic a favor que les famílies vigilin cada petita acció que fem els docents o els nostres col·laboradors? ¿O que l’Estat vigili sistemàticament els pares? Doncs no, ni l’un ni l’altre: aquest “PIN” destrueix la confiança. Esdevé una eina perversa –el document murcià explicita que, si no tinc informació prèvia de cada acció, “se exima a mi hijo/a de la asistencia”–, un mètode que ningú aplica a Europa. Hi ha vies millors que no pas fer “una bombolla” per posar-hi el fill o filla. ¿Els prohibiríeu cada comentari del profe a educació física, anglès o matemàtiques; les mencions als refugiats que moren a la Mediterrània o qüestionar si els rojos mereixien o no la repressió franquista? L’herència del nacionalcatolicisme cap a l’escola –amb la FEN o altres eines– ha inspirat massa gent, també d’esquerres: hem heretat un Estat de desconfiança i culpabilitzacions, una “gestió ideològica” del servei públic que és tot ensenyament. El sistema educatiu em sembla prou bo: millorem-lo, amb un esperit constructiu.
Si alguna activitat formativa no és correcta –perquè fos sectària, qüestionable, instrumentalitzadora– s’ha de tractar a nivell d’AMPA, Consell Escolar i eventuals denúncies puntuals, però un “ensenyament curricular a la carta” és una bogeria. Hi ha valors cívics fonamentals que cal transmetre: convivència, respecte, llibertat, acceptació, i tants d’altres. Actuar només fent “papers” no millora la realitat. El mateix penso, per exemple, de la “Carta de Compromís educatiu”, obligatòria a Catalunya. Però hi ha una diferència: aquesta és “afirmativa”. En canvi, el PIN murcià és “negatiu”, generador de bombolles i fragmentació. És un no, no un sí.