Prou d’unitat estratègica

Ens hem passat dos anys escoltant, i fent des del carrer i múltiples tribunes, crides a la unitat estratègica de l’independentisme, i al retorn al miratge que va permetre tirar endavant l’1-O. I tot fa pensar, malauradament, que ens passarem força més temps escoltant-ne, i fent-ne, després de les eleccions que el president Torra convocarà un cop s’aprovin els pressupostos. Ara bé, que just aquests dies uns i altres segueixin fent crides retòriques a la unitat, aquesta unitat inexistent que ha dut al final precipitat de la legislatura, sona a broma de mal gust, si no a presa de pèl. Perquè amb un horitzó electoral a curt termini, en què hi haurà diverses candidatures que legítimament voldran liderar el govern i el procés, és evident que cadascú mirarà per ell més que mai, i és el pitjor moment per entendre’s. És més, el que cal exigir ara als partits independentistes no és que prometin la lluna de la unitat estratègica, sinó que cessin les baralles, almenys en públic, i expliquin amb transparència i honestedat, perquè la gent llavors esculli, quin és el seu pla, en el dia a dia i a llarg termini, la seva fórmula per assolir la república i com la pensen dur a terme, a partir de les lliçons que fins ara ha deixat el procés i de no obviar que hi ha un estat repressor que s’hi seguirà posant de cul.

Cal exigir a ERC que digui amb la mà al cor on creu que pot arribar el suposat diàleg obert a Madrid, i a JxCat, fins a quin punt portaria les desobediències institucionals que propugna i quin efecte real tindrien l’endemà. Ja seran, i serem, a temps després de tornar a exigir entesa i fulls de ruta unitaris, perquè a l’hora de la veritat uns i altres no estan tan lluny. Però abans, ja que ens hi han abocat, que posin totes les cartes sobre la taula de l’elector.