Quan anava al cinema parroquial o de barri em trobava Vint mil llegües de viatge submarí; quan els pares em vam portar al cinerama, Espartac; quan vaig anar a sales de repertori, Senderos de Glòria, i quan un dissabte a la tarda em quedava a casa veient la televisió, Els Víquings. I així no pararia. No hi ha moment cinematogràfic en què al llarg de la meva vida no hagi pogut encabir un film de Kirk Douglas, un actor que ara es diu que representava una mena excelsa de masculinitat, però més enllà d’aquest criteri crec que Douglas era un actor que sabia donar èpica als seus personatges, en fossin o no, d’èpics. L’èpica que transcendeix la linealitat dels fets i de la gent. Era èpic com a bo, com a dolent, com aventurer i com a home de valors.