El ‘pub’ del silenci

El Brexit és la bufetada més gran des que va començar a articular-se institucionalment Europa després de la Segona Guerra Mundial. Hi perdem tots els que vivim en països europeistes. La City de Londres, en el cas que vagi a parar a Nova York, decantarà les seves intencions econòmiques als Estats Units. Europa, deia Kissinger quan era un potent secretari d’estat, quedarà com un paradís de sol i platges i de museus d’arqueologia. L’estadista vaticinava que quedaria com una mena d’asil farcit de gent gran que veurem passar el temps. El personatge era pessimista i es queixava que quan li parlaven d’Europa no trobava mai un interlocutor vàlid. Creia que Europa era un club de caps d’estat dominats pels alemanys. Kissinger no sabia que de ben segur hi ha més qualitat de vida ara mateix en pobles petits de l’Empordà o del Priorat i d’altres indrets catalans o d’Alsàcia que no pas enmig de grans ciutats de Nord-amèrica. George Steiner, un dels intel·lectuals europeus més rellevants, va afirmar que “Europa ja no té cap model per proposar, ni tan sols als seus joves”. El diagnòstic del savi és demolidor.

Els pubs anglesos seguiran essent referent per als ciutadans de la Gran Bretanya. Europa prefereix potenciar els freds McDonald’s americans que no pas fer reviure els pubs ambientats en música i en format de clubs de socis i d’amics. Quina llàstima que no s’hagi potenciat a Catalunya un pub que és a Londres i que porta com a nom “el pub del silenci”. Data de la meitat del segle XIX, i les seves bases són que els socis i clients han de beure la seva consumició i restar tota l’estona en silenci. Expliquen que un client va entrar al local tot exclamant: “Senyors, s’ha acabat la guerra!” Com que la norma era el silenci sepulcral, el van acomiadar com a soci per haver parlat, malgrat que en les seves paraules duia la notícia més esperada.

Som europeus a efectes geogràfics i culturals –el desig hauria estat que els anglesos i els seus meravellosos pubs del silenci hi fossin inclosos–. Desig que les institucions no fallin i que al pub del silenci de Londres hi poguéssim cridar “Visca Europa!” Encara que ens expulsin...