Tribunals

S’ha dit que la judicatura és com un transatlàntic: costa molt posar-lo en marxa però quan agafa velocitat encara és més difícil parar-lo. La realitat ho demostra. El poder judicial ha estat alimentat per interessos inconfessables i s’ha acomodat en l’estructura política de l’Estat, fent i desfent segons conveniència.

En la desaparició física del dictador, entre els supervivents de la clandestinitat es parlava dels poders fàctics i de les dificultats de reformar les Espanyes sense afrontar la seva existència. Les, aleshores, quatre potes del poder: l’exèrcit, l’església, l’alt funcionariat i, sobretot, el poder econòmic. Eren quatre clans tancats en la pròpia closca i amb capacitat de fer i decidir en defensa d’interessos ancestrals, majoritàriament guanyats per la força.

Centenars d’anys de consolidació donaven a aquests poders la capacitat camaleònica de canviar la pell tot mantenint l’essència. Tot i això alguns moriren en l’intent, com la mateixa església, afectada per vents que venien de lluny, o una certa modernització de l’exèrcit, exigida per l’entrada a la OTAN, però l’alt funcionariat resistí, expressat en la magistratura i els cossos d’ordre públic. Del poder econòmic no cal ni parlar-ne, quan està al centre de totes les decisions, públiques o privades. Així estem.

En temps de mudances, l’alt funcionariat ha posat en marxa el transatlàntic i la magistratura i el seu braç executor saben que la supervivència i la repressió estan lligades pel principi d’“unidad de destino en lo universal”. Els tribunals manen i els cossos de seguretat actuen. Les togues no tenen aturador: es creuen les administradores de la veritat i la resta són foteses. I o es reforma això o la democràcia seguirà molt malalta.