‘And the Oscar goes to...’

Ara imagineu-vos que, com Kate Winslet als vuit anys (ho admetia en rebre l’Oscar a la millor actriu per The Reader), us poseu davant del mirall amb una ampolla de xampú en lloc d’una estàtua daurada amb un home d’art déco tapant-se les vergonyes amb una espasa. No hi ha focus, ni música emotiva, ni tampoc no podem fer un morreig a Halle Berry (sospir) com va poder fer Arien Brody abans d’admetre que, per molt que hagués assajat discursos en ocasions anteriors fallides, hi ha vegades on tot acaba tenint sentit “i aquest no és un d’aquests moments” (riures a la sala). Les coses especials arriben molt sovint quan volen, quan menys ho desitges, i aquesta va ser per exemple la sensació que vaig tenir en guanyar el premi Sant Jordi de l’any passat: no ho desitjava molt fort. No ho esperava. Va succeir quan havia de succeir, i el discurs se’m va fer tan curt que (privilegi d’escriptors) vaig allargar els agraïments en una llista al final del llibre. Ara imagineu-vos-hi vosaltres, amb el xampú a la mà. No us escolta ningú. O encara més bèstia: només us escolteu a vosaltres mateixos.

L’avantatge d’aquests exercicis és que també pots fer de jurat. Jo tinc molt clar qui guanya l’Oscar a la millor banda sonora de l’any passat, per exemple: Angel of the Morning, de Merilee Rush & The Turnabouts, tot i que els finalistes eren Just like honey, de Jesus and Mary Chain, i Pour un flirt de Michel Delpech, totes elles per raons que no són òbviament d’actualitat musical sinó d’escenes vitals que encara em ressonen aquí dins. Evidentment tinc també clar el nom de la millor actriu principal, i dels millors efectes visuals, i dels millors efectes especials. I també el premi al millor guió, tot i que estic per eliminar aquesta última categoria, perquè m’està agradant el mètode d’Albert Serra de deixar que els protagonistes es desenvolupin tots sols en un bosc fosc o en un ascensor anònim i sense cap orientació determinada. Si hi hagués premi per al millor somriure o la millor veu o el millor vestuari (aquella samarreta!) també el tindria clar, però les categories de l’Acadèmia són estrictes. Tampoc no he volgut que els nens entressin en competició, perquè s’ho emportarien tot: sobretot els premis a la millor pel·lícula explicada quan cal buscar excuses inversemblants o muntar una escena. Premi al millor muntatge, vaja. En això són uns autèntics cracs.

Però llavors us trobeu davant de l’auditori amb l’estàtua a la mà, o bé davant del mirall amb el xampú. I us quedeu una mica en blanc. Però si us hi esforceu una mica podeu fer un repàs de les superproduccions de l’any, que segur que han estat més de pel·lícula del que us penseu: delegar totes les emocions i aventures a la ficció (o a les “coses impossibles”) seria desistir de viure. Fins i tot podeu repassar si mereixeu premi aquest any o no, si heu estat prou honestos o com a mínim prou creïbles, i assajar un discurs sincer. Va, sí, sincer, que aquí al lavabo no us escolta ningú. Vull donar les gràcies. Els guanyadors volen donar les gràcies, que és una curiosa manera de donar-les. Vull donar les gràcies a tants noms que no acabaria, i que ara mateix no toquen, amics i família i l’educació rebuda i l’alimentació proveïda i bla-bla-bla, però també anar al gra i esmentar els protagonistes principals de les escenes més intenses. La gent que ha cregut en tu (moment per col·locar un silenci dirigit a aquells que no ho han fet), les sorpreses inesperades com dibuixos florals que brollen del subconscient mentre fem una altra cosa, els actors secundaris o de farciment que t’han deixat brillar, fins i tot els mediocres subarguments de la història: el “procés”, les fantasioses taules de diàleg (gran attrezzo, gran il·luminació, gran McGuffin), els judicis amb comissaris sinistres i fiscals malvats i jutges prevaricadors, el rerefons dels traumes d’octubre que si us hi fixeu bé donen sentit a la torturada psicologia dels protagonistes, les crispetes cinematogràfiques de Gonzalo Boye, els virus xinesos de thriller de sèrie B, el temporal Glòria que quasi se’ns emporta el delta de l’Ebre al país d’Oz, la misteriosa plaga d’homes que peguen o maten les seves dones o exdones, la tragèdia dels refugiats o el melodrama trepidant de l’Open Arms, el malvat psicòpata (nivell Joker) Donald Trump, i vull donar molt especialment les gràcies a les surrealistes advertències dels nutricionistes contra xuclar els caps de gamba: un petó des d’aquí dalt. Un altre any serà.

No voldria oblidar-me de donar també les gràcies a tantes frases de pel·lícula escoltades durant l’últim any, algunes de més certes i algunes de francament sobreactuades: volem bones ficcions i no males mentides. També esmentarem les noves estrelles que ja deixen empremta digital al nostre Walk of Fame. I evidentment tindrem uns minuts de record per als grans personatges que ens han deixat enguany, i sota una música de violins apareixeran éssers estimats a qui ja no cal ni que donem les gràcies sinó que queden directament gravats a la galeria d’honor. Hi ha bona gent, en aquesta indústria. Hi ha escenes memorables i diàlegs de marbre, i persones transparents que es prenen tot això amb seriositat. Tot depèn d’escollir bé el repartiment, i que la història no sembli interpretada sinó viscuda. Que te la creguis. Que estripis les exigències del guió, que no ens expliquis pel·lícules. Que surtis a fer el paper de la teva vida.